Raimon Obiols: L’apunt del dia/428 (La guerra, les estratègies)
La guerra, les estratègies
“Si la victòria de Trump i Netanyahu no és aclaparadora, serà una derrota”, escrivia fa uns dies J. M. Ridao a La Vanguardia. Sembla que els fets van reforçant aquesta possibilitat.
Diuen que l’estratégia del règim iranià havia estat pensada i preparada durant molts anys, amb l’objectiu de permetre que l’aparell militar sobrevisqui a un atac que elimini el lideratge central. Consisteix en dividir en 31 comandaments provincials autònoms (un per a cadascuna de les 30 províncies de l’Iran, més un per a Teheran), cada un amb la seva pròpia infrastructura i amb autoritat de foc independent per llançar missils, drons o realitzar assetjament naval. Els comandants no necessiten ordres en temps real; simplement executen protocols de represàlia preprogramats que s’executen de manera automàtica.
Aquesta estratégia busca que, encara que es destrueixi el “cap“, el “cos” continui lluitant de manera fragmentada pero efectiva.
Malgrat les múltiples destruccions, i malgrat que el règim ha designat un nou Líder Suprem, és probable que les coses sobre el terreny estiguin en aquest punt de fragmentació operativa. Això fa molt dificil aconseguir un final a curt termini de la guerra, tant per via militar com diplomàtica.
Aquesta situació té diverses conseqüències. Un exemple: la paralització de l’estret d’Ormuz no és deguda només als atacs als vaixells i a l’amenaça de les mines, sinó al fet que els asseguradors maritims exigeixen un garant sobirà que no existeix, perquè a Iran les respostes responen a un dispositiu dispers, un “mosaic” armat.
Si la guerra dura, com les informacions semblen indicar, les conseqúències econòmiques globals seran molt greus. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) va anunciar ahir que alliberaven quatre-cents milions de barrils dels seus dipòsits d’emergència, una xifra sense precedents en la història de l’organisme.
Lluny de tranquil·litzar, aquesta mesura ha posat de manifest la gravetat de la situació.
El Brent torna a vorejar els 100 dòlars, i segons Olivier Blanchard, ex economista en cap del FMI, el preu del petroli podria instal.lar-se de manera sostinguda en els 150–200 dòlars el barril (“Desitjo equivocar-me”, ha afegit).
En una situació tan canviant, no és fàcil fer previsions ni treure conclusions. Però a aquestes alçades, una conclusió sembla imposar-se. Com escriu avui Paul Krugman, “cada dia és més clar que la gent que ha portat la guerra a l’Iran no tenia ni idea del que feia”. NPI. Sembla impossible.
