Raimon Obiols: L’apunt del dia/432 (Sobre la curiositat per la fe religiosa)

“Com s’explica el fenomen religiós en una societat com l’actual, on els codis religiosos no estan estipulats? Sovint ens trobem amb prejudicis —com ara que la religió és una cosa “de pobres” o “de països subdesenvolupats”, o que és una cosa “d’abans” i que va “en contra del progrés”— però també observem, últimament, un clar increment de la curiositat per la fe religiosa”… Ho ha dit Ramon Bassas, director d’Afers Religiosos de la Generalitat, en  una trobada amb sis editorials  que presentaven una trentena de  novetats dedicades a la religió en portes del Dia del Llibre. 

Que hi ha arreu un increment d’interès (“de curiositat”, diu Bassas) per la fe religiosa, salta als ulls. Una gran quantitat de signes ho posen de manifest. Són molt variats: des de les cançons de Rosalía i el ressò que generen entre els més joves, fins a la confrontació, discreta i continguda durant mesos, i ara explícita i punyent, entre Trump i Lleó XIV.  

Les enquestes, d’altra banda, ho detecten. La darrera, de Gallup el dijous passat, revela que als EUA el 42% dels homes joves d’entre 18 i 29 anys ara diuen que la religió és “molt important” a les seves vides.  Fa poc era el 28%.

Em sembla que no es tracta, pròpiament, d’un revivalisme religiós.  Però és evident que, en societats sotragejades per la precarietat i la incertesa, dominades durant dècades per l’individualisme i el consumisme, sorgeix entre els més joves una demanda de sentit, de trascendència.

A la meva edat, els adolescents són una nebulosa indesxifrable, amb una llengua, uns símbols i expressions que a penes puc descriptar parcialment. Són d’una generació que es fa esperar (sobretot políticament), però dono per fet que es plantejaran les preguntes permanents de l’espècie  humana, per bé que en unes condicions inèdites, on el sagrat és sotmès a vulneracions extremes. No és el trumpisme, entre altres coses nefastes, un exercici extrem de  dessacralització, a escala gegantina i grotesca? (1)

La frase que es va atribuïr a André Malraux (“El segle XXI serà religiós o no serà”) és apòcrifa, però podria haver-la dit. En els anys 50 del segle passat va escriure en aquest sentit: «El problema capital de la fi del segle serà el problema religiós, sota una forma tan diferent de les que coneixem com el cristianisme ho fou de les religions antigues »; o també: « Penso que la tasca del segle vinent […] serà reintegrar-hi els déus».

Malraux, que era agnòstic, pensava en la religió no com una creença  dogmàtica sinó, en el seu sentit literal, com un «lligam» (“religio”) que connecta una persona amb les altres,  i amb la transcendència de la vida i de la mort, del temps, del cosmos. Criticava una civilització «precària», sense valors suprems, i deia que la ciència i la raó no reeixien a relligar els humans, a donar sentit a la condició humana.  

La inquietud religiosa és desvetlla sempre en les grans crisis. A l’Europa d’entreguerres del segle passat també es produí. En un moment de la gran novel.la de Robert Musil “L’home sense atributs”, Ulrich, el protagonista, ho expressa, en una conversa amb la seva germana:  «M’instrueixo en els camins de la santedat… No te’n riguis. No sóc pietós; examino el camí de la santedat preguntant-me si s’hi podria circular en automòbil!». 

Comentant aquest fragment, en un article de 1933, György Lukács va escriure que “els continguts immediats de les velles religions ja no són per a ell (Musil) una cosa a prendre’s seriosament”, però “la vida íntima s’ha tornat inconsistent, confusa, insincera, i la moral de les antigues religions havia donat a la vida íntima una solidesa molt gran (…) La reacció és una fugida vers una època en què les estructures ideològiques semblaven proporcionar estabilitat i coherència a l’existència.” Musil, segons Lukács, “desmoralitzat però clarivident, sent la pèrdua dels punts de referència religiosos, no pel seu contingut dogmàtic sinó per la cohesió ètica que representaven.”

Lukács deia de Musil que tenia un gran talent (per damunt  de Thomas Mann, que “no té l’alçada intel·lectual de Musil”); però el situava “dins dels límits estrets de l’horitzó burgès”. Potser, amb la seva seguretat leninista, no captà que Ulrich-Musil expressa una recerca sincera de sentit, de valors suprems, de trascendència, però també, irònicament, una demanda de confort. És un problema humà que escapa a la condició de classe, perquè recórrer amb automòbil el camí de la santedat planteja el fet que confort i abnegació no fan bona parella, que ja no la santedat sinó  la simple decència requereix fer front  als problemes comuns (lluitar contra el mal, si usem els grans mots), i que això necessita alguna dosi d’abnegació, de renúncia d’un mateix a favor dels altres. 

Utilitzant unes fórmules d’André Malraux, l’home que retrata Musil és l’”home precari”, a la recerca de sentit, de fonaments, de trascendència;  però és també l’“home tou”, que no vol renunciar al confort, a les seves comoditats individuals.

Aquest és el dilema que es presenta a les noves generacions i la resposta que hi donin configurarà el caràcter de la política i de la societat futures. Si les noves generacions recuperen el sentit de les paraules abandonades (proïsme, altruisme, compromís), les coses aniran en un sentit. Si es mantenen en el conformisme de les paraules avui en voga (escepticisme, sospita, queixa, identitat), aniran en un sentit contrari. En això, els sermons no tenen cap mena de credibilitat. Només compta la pedagogia dels fets. 
___________

(1) El secretari de Guerra de Trump, Pete Heghseth, un excomentarista de Fox News, s’ha gravat  al cos una  cabassada de símbols teològico-polítics. Un dels seus tatuatges més destacats és una gran creu de Jerusalem al pit, un símbol utilitzat durant les Croades per representar el Regne de Jerusalem.

Al bíceps s’ha tatuat un crit de guerra dels croats, “Deus Vult” – “Déu ho vol“. Entre els seus molts tatuatges, té al braç la inscripció “kafir” – “l’infidel” en àrab.