Hi ha gent que resulta invasiva… que cansa;
que, tot i gaudir-la en molts aspectes, quan s’allunya, respires.
La Maria era tot al contrari.
Era d’aproximació suau, tranquil.la. I mai no en tenies prou.
La seva mirada serena, acollidora, empàtica,
li permetia veure l’altre per dins, comprendre’l,
i la dotava d’una notable capacitat pacificadora.
També era d’una gran naturalitat,
aliena a l’artifici i a la impostura que allunyen.
Inspirava confiança.
I disposava d’un sentit comú important,
que la feia equànime, justa amb les balances.
I que li dibuixava un lleu somriure sota el nas
davant de les presumpcions i els castells de cartes,
davant dels gegants amb peus de fang.
No era gens mimètica.
Molt o poc encertat, sempre es feia un criteri propi i precís de les coses.
Però no eren d’idees petrificades,
mandrons per etzibar-li a l’altre.
Eren idees subjectes a verificació, vives, que evolucionaven.
Vam coincidir gairebé en tot durant dècades:
vam compartir tota mena de projectes i aventures,
fins que un dia vam discrepar.
Va ser arran de la sentència de l’Estatut i de l’inici del “Procés”:
calia donar per superat el pacte constitucional infringit per la sentència i tirar al dret?
o era prioritari evitar la polarització i, amb ella, el risc de fractura de la unitat civil del poble de Catalunya?
Cadascú va fer el seu camí
En vam seguir parlant una i altra vegada,
amb franquesa, amistosament.
I amb desolació,
per la repressió desfermada
i pel desvetllament dels dimonis familiars d’un i altre signe
i per com tibaven de la criatura en sentits oposats.
No li agradava gens.
El sagrat, l’absolut, no formaven part del seu imaginari.
Era laica, respecte de totes les religiositats,
incloses les religiositats laiques.
“Parlem-ne”, podia ser el seu lema.
Era confortable parlar-hi, enraonar-hi,
descobrir els matisos de la diferència
i, amb ells, l’enorme solar on podíem edificar plegats,
com hem començat a fer.
I ella ho celebrava.
…Quan se n’anava a Menorca, la trobaves a faltar
i era confortable saber que, tard o d’hora, tornaria.
Per això, ara, no ens fem a la idea que no tornarà.
Haurem de fer com si hi fos:
enraonar escoltant,
ser gent pacificadora,
-que reconeix les raons de l’altre,
-que sap que no hi ha cap Tot, sense la suma de les parts
-que busca el terreny compartit
-on tenim l’obligació moral de cooperar.
-i de plantar cara a les tenebres que assetgen el món
-al servei del Comú,
de la decència,
de la democràcia i la igualtat,
“velles notes, vells acords,
velles -i joveníssimes-
paraules d’amor.”
(Paraules llegides a l’acte de comiat a Maria Badia, Vil·la Pau Casals, Sant Salvador, 12 d’abril de 2026)
