Maria Badia, la felicitat privada i pública
A la meva edat, gairebé no passa un dia sense que t’arribi la notícia de la mort d’algú que has conegut. Jo, de jove, me’n reia dels vells que obrien el diari per la pàgina de les necrològiques. Ara entenc l’hàbit.
Però quan toca als que sents més aprop, veus que a la realitat de la mort no t’hi has habituat, no t’hi has fet. Sempre té un punt de sorpresa, d’escàndol (“tothom és el primer a morir”, deia Ionesco). És un cop de mall, una partió cega, vertical i irrevocable del temps, que separa, tallant, un abans i un després absoluts. Crea de sobte un buit, una absència irrecuperable. Allò que era el present es converteix de sobte en un passat -un haver sigut- inmodificable. Això fa de la nostra relació amb els que han mort una totalitat completa, inalienable, eterna. Allò que ha estat ho serà per sempre.
Quan fa uns dies va morir Maria Badia, en Jordi Font va escriure un text a L’Hora, que titulà “Maria Badia, aquella mirada serena”. També a l’acte de comiat, als jardins de la vil·la de Pau Casals a Sant Salvador, les paraules de Jordi Font van evocar “la seva mirada serena, acollidora, empàtica, que li permetia veure l’altre per dins, comprendre’l, i la dotava d’una notable capacitat pacificadora”. És exacte: la Maria tenia uns ulls extraordinaris, perquè eren penetrants i escrutadors, però a la vegada eren acollidors i somrients. Avui podríem dir, amb la Cançó d’Ariel: “El que eren els seus ulls són perles ara”.
Recordo la meva darrera conversa amb la Maria, a Brussel·les, en un cafè de la la plaça de Luxemburg. Després de tants anys d’acord i de combats comuns, després de les nostres diferències d’interpretació dels anys del Procés, havíem retrobat les velles complicitats, el vell hàbit de parlar amb sobreentesos, de tafanejar, de riure junts. Estava esplèndida. Se la veia feliç, malgrat els problemes de salut, i una mica de tornada de tot.
Parlant de la vellesa i de la mort, el filòsof Jankélévitch va escriure que “de la mateixa manera que l’organisme envellit repara cada vegada pitjor les seves pèrdues, cada dia es torna una mica més difícil de dir per què es viu, i en vista de què, i a què ve tot plegat.»
Em demano quina resposta devia donar la Maria dels darrers temps a aquestes preguntes de fons. Jordi Font ha dit que “el sagrat, l’absolut, no formaven part del seu imaginari. Era laica, respecte de totes les religiositats, incloses les religiositats laiques”. Crec que la Maria ens parlaria de l’amor als seus, del valor sense preu de l’amistat, del plaer de les arts, de l’experiència intransferible de l’acció col·lectiva i de les causes polítiques compartides; de les coses que conviden a viure, a perseverar, a preservar. Ens parlaria de la felicitat privada i de la pública.
