La política sense secrets seria una monstruositat. La vida és un teixit de secrets que s’airegen si algú els divulga o quan són de domini públic. Els que es porten a la tomba no sabem ni tan sols si van existir. El secret professional l’exerceixen preceptivament els metges i els notaris. També algun advocat despistat.
La gent no dormiria tranquil·la si sabés com es fan les salsitxes i les lleis, deia el canceller Bismarck. Si coneguéssim tots els secrets familiars, professionals i polítics del món que ens envolta, la convivència seria impossible. El ridícul és negar una evidència.
Si es veu fum a la llunyania, és senyal cert que hi ha hagut foc. Potser només quedin brases en fase d’extinció, però és innegable que el foc ha existit. Els fets alternatius en política són meres falsedats.
La publicació en aquest diari del dinar dels presidents Rajoy i Puigdemont l’11 de gener posa en evidència a quants han negat rotundament que tal trobada es produís. Neus Munté ho va negar dimarts i els diputats Tardà i Homs no els constava.
És probable que no ho sabessin. Què paperot. Enric Millo i Miquel Iceta el coneixien i emetien senyals de fum mentre García Albiol no s’assabentava del que passava a la Moncloa. Però sí que eren en el secret el vicepresident Junqueras i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría.
Rajoy ha reaccionat a la gallega manera i Puigdemont ha tornat a la seva i al referèndum que es convocarà abans de setembre, afegint que no hi ha negociacions perquè Rajoy no posa data fixa per a una segona trobada.
Entenc els desencontres i les discrepàncies insuperables. Però em sembla bé que els dos maquinistes parlin perquè hi ha un conflicte que porta massa temps encallat i que pot ocasionar molts danys col·laterals en cas de xoc frontal.
Els secrets d’Estat són compatibles amb la transparència en les qüestions públiques que ens afecten a tots. Els efectes de l’astúcia són efímers en política. És qüestió de transparència, per exemple, saber si la retòrica de l’exsenador i exjutge Santi Vidal responia a fets certs o a la seva pròpia imaginació. La transparència significa també que la llei de la transitorietat sigui coneguda per tots i surti del calaix en el qual es va dipositar després d’haver estat anunciada al Parlament de forma el·líptica.
Penso que és d’interès públic conèixer les tasques que porta a terme el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, que coordina els plans de la futura desconnexió de l’Estat. La independència no arribarà el dia D a l’hora H, per sorpresa, com ha dit algun procesòleg. Tampoc penso que serà unilateral, al marge d’Espanya i sense el reconeixement d’Europa. Puigdemont se’n va en un any i Rajoy abandonarà la Moncloa quan no tingui majoria. Ells s’aniran, però quedarem nosaltres.
