Raimon Obiols: L’assassinat necessari i la guerra diplomàtica
L’assassinat necessari i la guerra diplomàtica
En una extraordinària crònica del New York Times, Jonathan Swan i Maggie Haberman han reconstruït, amb gran luxe de detalls, la reunió a la Casa Blanca del passat 11 de febrer, en què Netanyahu va convèncer Trump per assassinar el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, i llançar-se a la guerra.
Tot i que de vegades es plantegi com una necessitat, assassinar algú no és mai una bona idea. En el seu poema “Spain 1937”, que alguns consideren el millor poema anglès sobre la nostra guerra incivil, W. H. Auden va parlar de “l’acceptació conscient de la culpa en l’assassinat necessari”.
George Orwell va veure en aquest vers “l’amoralisme que només és possible si ets el tipus de persona que sempre és en un altre lloc quan es prem el gallet”. “Els Hitler i els Stalin”, va afegir, “consideren necessari l’assassinat, però no fan ostentació de la seva crueltat, ni l’anomenen assassinat; en diuen ‘liquidació’, ‘eliminació’ o alguna altra expressió tranquil·litzadora.” (A la reunió de la Casa Blanca es va parlar de “decapitació estratègica”).
Auden va replicar a les crítiques d’Orwell. Va dir que havia intentat dir “allò que, sens dubte, tota persona decent pensa si no és capaç d’adoptar el pacifisme absolut.” Són tres idees: “(1) Matar un altre ésser humà és sempre un assassinat i mai no s’hauria d’anomenar d’una altra manera. (2) En una guerra, els membres de dos grups rivals intenten assassinar els seus oponents. (3) Si existeix alguna cosa com una guerra justa, aleshores l’assassinat pot ser necessari en nom de la justícia.” Tanmateix, els seus propis arguments no van acabar de convèncer-lo del tot. Auden va modificar posteriorment el seu vers (l’“assassinat necessari” va passar a ser “el fet de l’assassinat”) i va suprimir definitivament el poema de les seves antologies.
És necessari matar algú, si amb això evitem un mal molt més gran? És just assassinar per un país, per una fe, per una causa? És una discussió que ha fet córrer rius de tinta. De Ciceró a Vargas Llosa, passant per Tomàs d’Aquino, s’ha escrit molt sobre el tiranicidi. Sobre aquests dilemes, tràgics i complexos, jo no sabria prendre una posició en abstracte. Però tinc molt clar que l’opció de matar algú per evitar un mal terrible exigeix basar-se sempre en una sòlida certesa sobre les conseqüències.
No ha estat així, és el mínim que es pot dir, en les discussions de la Casa Blanca, si ens atenim al relat dels dos periodistes del New York Times i, sobretot, si constatem els resultats obtinguts. Segons el reportatge del diari, Netanyahu va presentar a Trump un pla en quatre parts: assassinat de Khamenei, destrucció de la força militar de l’Iran, aixecament popular intern i instal·lació d’un líder post teocràtic de transició. Els dos primers objectius van ser considerats factibles per la intel·ligència nord-americana, mentre que la revolta interna i el canvi de règim van ser considerats “absurds”.
Segons els periodistes, en la reunió posterior dels nord-americans per avaluar les propostes de Netanyahu, el director de la CIA, John Ratcliffe, va arribar a descriure el canvi de règim presentat pel primer ministre israelià com “una farsa”, i el secretari d’Estat, Marco Rubio, va afegir que “en altres paraules, és una bestiesa” (“a bullshit”).
Pel que fa als resultats, el president Trump ha parlat de “victòria total i completa” i el nou líder suprem iranià, Mojtaba Khamenei, ha afirmat que l’Iran és el “vencedor definitiu” de la guerra. Més enllà de la retòrica, avui es pot fer l’inventari provisional d’algunes pèssimes conseqüències de la guerra, a les quals es poden afegir algunes previsions encara pitjors.
Una primera constatació és que, malgrat les tremendes destruccions, el règim teocràtic iranià continua en peu i que probablement ha guanyat força una nova generació de dirigents més radicalitzats. Una altra dada verificable és que, malgrat la colossal superioritat militar nord-americana, el règim iranià encara posseeix 440 quilos d’urani enriquit i té més motius que mai per convertir-lo en armes nuclears. Una tercera constatació és que centenars de vaixells continuen esperant per creuar Ormuz, un tancament que té un efecte multiplicador i amenaça amb una recessió global. La directora de l’FMI, Kristalina Georgieva, ha dit que cal “preparar-se per al pitjor” davant l’impacte econòmic de la guerra.
Però la major conseqüència de l’“assassinat necessari” i de la guerra subsegüent ha estat un enorme canvi global, radical, sobtat i difícilment reversible, que té lloc davant dels nostres ulls amb unes pertorbacions globals de tal magnitud —en els mercats, en les decisions i aliances polítiques, en la confiança i en les actituds i opinions— que es pot dir que la guerra de l’Iran està generant un nou “ordre” mundial, amb perills evidents i també amb oportunitats inèdites.
Netanyahu comparteix amb Trump la responsabilitat per aquests resultats caòtics, tot i que ell persegueix els seus propis objectius i és possible que aquest nou desordre mundial li importi poc, o que fins i tot pensi que convé als seus plans. Fa uns dies, en un vídeo difós a les xarxes socials, Netanyahu va proclamar el següent: “No permetré que cap país lliuri una guerra diplomàtica contra nosaltres sense pagar-ne un preu immediat.”
Es referia a Espanya. Li va respondre Almudena Ariza, que va viure l’horror de Gaza: “Netanyahu acusa Espanya de ‘difamar’ l’‘exèrcit més moral del món’ i adverteix que ‘pagarà un preu’. Es refereix a l’exèrcit que ha assassinat 70.000 gazatins, la majoria civils, entre ells 20.000 nens.”
Un altre ciutadà va respondre a Bluesky amb aquest comentari: “El que fa la guerra diplomàtica infinitament millor que l’altra és que no hi moren nens ni civils innocents. No hi mor ningú, de fet.” Només cal afegir: visca la guerra diplomàtica, carai.
