Les càbales sobre si la societat va per davant de la política i els temors de partits i institucions a quedar-se enrere respecte a les inquietuds ciutadanes responen sovint a posicions fingides o arguments oportunistes que busquen justificar decisions adoptades en nom de majories socials ideades a conveniència. Fins i tot quan la preocupació sobre la distància a la qual van política i societat és més sincera, els qui recorren a aquesta dialèctica obliden que aquestes dues realitats operen en plans diferents. L’11 setembre de 2012 va oferir indicis per pensar que la societat catalana respirava sensacions de greuge nacional i anhels d’alliberament identitària sense que les formacions parlamentàries estiguessin a la seva alçada. Dos mesos i mig més tard, el 25 de novembre, les urnes van recompondre el panorama polític anterior molt més moderadament del que qui es van afanyar a prendre la davantera a una suposada marea social sobiranista havien previst. La política catalana ha experimentat un corriment cap al dret a decidir, però ho ha fet de manera massa abstreta com per concloure que així se situa a l’una de la societat.
La disposició mostrada pel president Mas perquè la consulta no tingui necessàriament abast jurídic fa de la necessitat virtut, no només perquè l’apegar-se a la legalitat vigent pogués aconseguir l’aproximació del PSC i d’ICV a la seva agenda, sobretot pel fet que cap consulta podria realitzar-se amb solvència sense que la seva convocatòria sigui consensuada dins de l’Estat constitucional. Però la consulta sense valor jurídic també és el reflex dels dubtes sobre si el ritme al qual el procés sobiranista pot veure’s abocat després del ple parlamentari de demà és excessiu. El temor inicial del nacionalisme institucional a quedar-se enrere respecte a l’efervescència sobiranista es converteix ara en preocupació per si no s’està precipitant en els passos que anuncia el compromís entre CiU i ERC.
Novament s’incorre en l’error de creure que política i societat circulen en un mateix pla. L’avançada sobiranista mira pel retrovisor per assegurar-se que la gent el segueix i, també, que ningú a la societat tracta d’avançar-se la marxa política. Però el que es contempla és una imatge confusa i desconcertant, perquè la ciutadania no es mou en una única dimensió, la qual conduiria a Catalunya a corregir els seus últims 299 anys d’història. La inclinació a reduir el futur a una via de sentit únic i lineal, a un moment històric i fins i tot a una sola pregunta xoca indefectiblement amb una realitat cada dia més complexa, amb una societat que pot mostrar-se proclu a ser consultada, però que alberga moltíssimes altres aspiracions i una càrrega creixent d’escepticisme respecte al poder taumatúrgic de la política.
Hi ha una mica de vertigen en l’ambient. Sempre és aventurat traçar camins sense retorn, encara ho és més que aquests ni tan sols permetin una pausa. El temor que per parar-se un instant es refredi l’entusiasme sobiranista -o que siguin altres els que prenguin la davantera- se sobreposa per moments a la por d’avançar massa de pressa per al que la societat està en condicions de afrontar. Encara que altres dies l’angoixa es fa present al vorejar el precipici de les imprevisibles conseqüències. La constatació que el procés sobiranista únicament pot imposar-se mitjançant fets consumats, que només així es podrà accedir a una negociació reeixida a l’hora de donar seguretat jurídica al resultat final, empeny als socis de la “transició nacional” a esmerçar a demostrar que el seu èxode és ja imparable i precipitat. A veure si d’aquesta manera aconsegueixen que Espanya i Europa els facilitin una sortida que no pot ser unilateral sense patir pànic. Però el risc a quedar en terra de ningú preocupa, encara que sigui en silenci, al nacionalisme governant.
Al final sorgeix el dubte de si s’està produint algun avenç cap al desenganxament definitiu de Catalunya respecte a l’Estat constitucional o si el moviment que s’està donant s’assembla més a una voluntariosa mímica per la qual els actors del viatge sobiranista semblen caminar quan en realitat es mantenen ancorats en el desconcert generat en la nit electoral del 25 de novembre. En el fons, els dirigents sobiranistes corren un perill més gran que el d’allunyar-se precipitadament deixant enrere a la societat mentre es convencen que és això el que els demanen els ciutadans. Corren el perill que els ciutadans els notin absents de la seva comesa més inexcusable, que és governar sobre les competències que avui exerceix la Generalitat.
