Duel a garrotades
1 de juny de 2023
«Incapaç de superar les divisions històriques, inflamant totes les seves ferides, en comptes de guarir-les, Espanya queda atrapada a la pintura de Goya: “A garrotades”. Les eleccions espanyoles són una guerra sense sang», escrivia ahir Antoni Puigverd. Té raó: corre la saliva guerracivilista, per bé que de manera molt desigual.
Puigverd evocava una pintura negra de Goya («Duelo a garrotazos», o «La riña»), on dos homes, sumant fúria i espant, lluiten desesperats a garrotades, amb les cames enterrades fins al genoll. S’ha vist en aquesta imatge (doblement terrible: per la seva bàrbara violència, i perquè apunta a una lluita a mort, a un fat sense sortida) un símbol de l’enfrontament cainita, etern i insalvable, entre les «dues Espanyes».
Hi ha una història curiosa, vinculada a aquesta obra. Goya la pintà durant el Trienni Liberal, en una paret de casa seva (a la Quinta del Sordo, a Carabanchel Bajo). Reinstaurats l’absolutisme i la inquisició, penjat i decapitat a Madrid el general Riego, Goya (crec que amb molt bon criteri) se n’anà a França, on morí quatre anys després.
Mig segle més tard, la pintura fou traslladada de la paret a una tela (un strappo, sempre molt arriscat), i des de 1881 és al museu del Prado. El 1975 un expert en Goya, Nigel Glendinning, apuntà que el trasllat i la restauració de la pintura n’havien alterat un detall important (fet que Carlos Foradada, en un llibre de 2010, sembla confirmar). Una fotografía feta el 1874, abans del trasllat a llenç de la pintura, indica que, originàriament, els contendents a garrotades no tenien els genolls enterrats, sinó que es barallaven amb les cames lliures. Això permet, de retruc, treure ferro a la desesperant interpretació de la terrible escena: ja no és una situació extrema i tràgica, sense altra alternativa que matar o morir. Goya no hauria pintat l’al·legoria d’un dilema tràgic i etern («mors tua vita mea») entre les «dues Espanyes», sinó una denúncia de la bàrbara brutalitat del seu temps, com ho havia fet en altres obres seves.
P. S.- Pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya, la imatge d’uns combatents inevitablement subjectats a terra és vigent, i no per raons metafísiques sinó concretíssimes: geogràfiques i històriques. És millor deixar els garrots.
