Portada

Jordi Ortega: Els deutors repten als creditors. Reflexions sobre Günter Grass i David Graeber

La vergonya d’Europa és un altre poema de Günter Grass publicat a Sueddeutschen. Un poema que narra el caos pel qual travessa Europa “per no agradar als mercats”.

El poeta es dirigeix ​​a Europa, per defensar Grècia, avui, desposseïda dels seus drets: “nua a la picota del deutor, pateix la nació”. El seu país, recorda el poeta, va tolerar -en un altre temps- el govern de Coronels. Ara, en canvi, s’estreny el cinturó més i més fort, “el país que li va prestar el seu bressol”.

Antígona desafia el poder al vestir de negre: “el país sencer va de dol” aquell país que va ser mentre “és vostè el seu hoste”. Antígona mor obeir la llei divina. Günter Grass es solidaritza amb la voluntat democràtica expressada pels grecs i acusa Europa de donar per beure la copa de verí: “el crit d’una vegada, crides els comissaris”. Els parents de Creso, han acumulat quan podia brillar, ara desperta la ira de Sòcrates amb la seva copa a vessar.

El cor dels déus maleeixen als qui pretenen expropiar l’Olimp. Acaba el poema amb una ombrívola profecia: “Geistlos verkümmern Du ohne des Land, / dessen Geist Dich, Europa, erdachte” (Sense aquest país s’extingirà Vostè, / Europa, privada de l’esperit, que un dia la va idear). El poema és una declaració en contra de la renúncia forçada a Grècia per sortir d’Europa i la unió monetària.

En el seu anterior poema, “el que cal dir … abans que sigui massa tard”, Günter Grass va ser qualificat de greixós, antisemita, esquerranes i nazi, al mateix temps. Günter Grass utilitza el poema, com a mitjà d’expressió, prenent una veu des del estigma perquè altres ho facin des de la llibertat -escrivia José María Ridao. Incorria a una culpa que “no es pot extingir amb excuses habituals”.

No imaginava que fos Christine Lagarde -dirctora de l’FMI, la que portés aquest uniforme de Hölderlin a la seva motxilla- que descriu en el poema. Christine Lagarde va dir que l’última cosa que necessitem és compassió amb Grècia. Ella que no paga impostos, ha afegit, “els grecs haurien d’ajudar-se entre ells pagant impostos”. Indignació i vergonya va provocar les seves paraules … va arribar a comparar Grècia amb la sort dels nens de Gabon. Repugnant.

La història és la història del deute.

David Graeber autor de Deute, havia publicat Inside Occupy. Des d’un punt de vista antropològic, històric i filosòfic mostra com la promesa de pagament -amb la invenció del crèdit- és un bon negoci per al creditor i un mal negoci per al deutor. El seu llibre és un desafiament a la idea de lliure mercat. En lloc de llibertat, la fallida de l’economia global amenaça amb esclavitzar la humanitat.

David Graeber proposa una visió antropològica de la humanitat articulada a partir de la història del deute. El que Karl Marx va descobrir com la història de la lluita de classes: ara, una història de la lluita de deutors contra creditors? “Un sistema sense deute”, assenyala David Graeder, “és un sistema eficient i productiu”.

El deute és un concepte teològic abans que econòmic. En alemany igual que en sànscrit, hebreu o arameu “deute” significa alhora “culpa” i “pecat”. La consciència, la redempció i la comptabilitat kàrmica ja formaven part de les finances antigues. Els grans profetes es van revelar contra aquest ordre teològic, en mans dels rectors del mercat, en mostrar que els deutes no són sagrats. El perdó del deute, la capacitat d’anul·lar el deute és possible. El perdó al nostre deutor, no el pagar, és l’acte sagrat.

Crèdit un instrument de poder.

Frank-Walter Steinmeier, portaveu del SPD al Bundestag, va presentar Debt: The first 5.000 years, de David Greaber. En un moment en què els contribuents han de rescatar els bancs, apareix la democràcia i la llibertat un titella del mercat. Frank-Walter Steinmeier reclama que s’acabi el culpabilitzar totes les esferes socials del deute i es pregunta, fins on estem disposats a pagar pels altres -i a pagar per ells?

El Fons Monetari Internacional no pot amenaçar amb trencar les cames a qui no pot pagar els seus deutes com abans. Està obligant als governs, com un perdonavides, a suprimir les polítiques socials i volatilitzar els drets fonamentals. David Greaber qüestiona aquesta obligació moral i teològica de tornar els deutes.

A la reunió del Banc Central Europeu a Frankfurt va deixar la ciutat morta, el tramvia va deixar de funcionar, banquers disfressats de hippies per entrar a les seves oficines… i manifestants amb sentiment de culpabilitat. El capitalisme no és el punt final de la història sinó una curiosa institució amb regles arreglades-assenyalava en Frankfurter Allgemeine Zeitung David Graeber. Si la policia porta gossos a la Occupy Frankfurt no utilitzarà gasos lacrimògens, seria una crueltat cap als animals.

Història i consciència de deutor.

David Graeber vol aconseguir superar la vergonya del deute. Un concepte del poema de Güntrer Grass. Es tracta de relativitzar el caràcter antropològic del deute. Són curioses les lliçons que ens ofereix el passat.

Hernán Cortés el 1518 inicià una expedició a les Amèriques finançada amb deute. La seva campanya va ser una de les més sagnants contra els asteques. David Graeber no ens ofereix la imatge de perdonavides sinó la d’un “empresari” aclaparat pels deutes, que va haver de portar a terme una conquesta “rendible” per la imperiosa necessitat de fer front als deutes contrets. Les motivacions d’Hernán Cortés eren de signe teològic, la noció de culpa que s’amaga en la noció de deute.

Francisco Quevedo, un autor que era referència del Conde Duque, assenyalava amb precisió com els grans prestadors de crèdits a la monarquia hispana (per a la conquesta o guerres en països baixos), eren requerits amb interessos abusius: “Neix a les Índies honrat / on el món l’acompanya, / ve a morir a Espanya / i és a Gènova enterrat “. Exigien retornar els préstecs amb els tresors de les Amèriques.

Quevedo en “El somni de la mort” no deixa canya dreta: “no han descaigut les flotes de les Índies, encara que Gènova ha fet fora unes sangoneres des d’Espanya al turó de Potosí, amb què van retanyant les venes, ja xucladors es van començar a assecar les mines”. Sense oblidar el seu sonet: “I és més fàcil, oh Espanya, en moltes maneres, / que el que a tots els vas treure sola / et puguin a tu sola treure tots”.

Els nous genovesos de l’economia global.

Els genovesos han estat desplaçats, quatre segles més tard, pels alemanys, com va assenyalar en aquest diari Germà Bel. Exigeix ​​el retorn dels deutes “sense ordre ni mesura”. No rescatem a Bankia sinó als seus creditors: els prestadors “alemanys” (encara que el Deutsch Bank opera a nivell internacional).

“La sortida a borsa de Bankia només és el principi del que ha d’arribar … les comunitats autònomes han afavorit aquest procés” deia amb orgull Rodrigo RatoWall Street Journal advertia que els grecs exploren noves opcions; Tsipras està disposat a utilitzar els ressorts per negociar amb els creditors: si sortís de l’euro el problema seria, no per als deutors, per als creditors. Grècia disposa de recursos propis, fins i tot té superàvit.

Com diria Quevedo: “més val, per la roda, / que mou els interessos, / baixar els genovesos / que no pujar la moneda” (no pagar el deute abans de mantenir la moneda). I si se surt de l’euro i devalua la moneda?

Angela Merkel no comptava amb un Alexis Tsipras que pogués tirar-li retarla. En cas de sortir de l’euro, com pretén Alemanya, el problema el tindrien els bancs alemanys. Alemanya hauria de rescatar, ja no a Grècia, sinó als seus propis bancs. Syriza no pretén sortir de l’euro, però si renegociar el seu deute. Alemanya se la juga, com Creont, si no cedeix. Perilla el seu model “exportador”, els seus orgullosos “superàvits” que estan basats en desequilibris entre un centre creditor i una perifèria deutora. Grècia com Antígona a un boig dóna compte de la seva bogeria.

La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button