Recentment han aparegut enquestes que indiquen que cap dels consellers del “Govern dels millors” d’Artur Mas obté un aprovat per part de la societat catalana. És probable que les conseqüències quotidianes de la crisi econòmica i les decisions sobre les retallades pressupostàries que ha anat prenent el Govern de la Generalitat siguin els principals motius de la suspensió general als consellers. Però el problema del Govern català no rau únicament en les polítiques impopulars que impulsa, sinó en el més preocupant que és la filosofia governamental que hi ha darrere d’elles: considerar Catalunya com una gran empresa deficitària i no un país que requereix un nou model social que permeti progressar i regenerar-se políticament.
Aquesta visió empresarial també va estar present en els governs de Jordi Pujol, però amb notables diferències. En l’estudi que vaig elaborar sobre tots els consellers de Pujol, vaig comprovar que el 75% considerava que calia aplicar en l’Administració les tècniques de gestió i organització de les empreses privades, i la quarta part restant hi estava en contra. No obstant això, els consellers de Pujol anhelaven de l’empresa privada el dinamisme operatiu i l’agilitat dels processos, i reconeixien l’enorme dificultat d’aplicar aquestes tècniques en les administracions públiques i que els valors de la gestió pública diferien notablement dels de la privada. En canvi, la majoria dels consellers de Mas no només tracten de manera incessant d’implantar sense dissimulacions els criteris de gestió empresarial en la seva activitat quotidiana, sinó que confonen la dinàmica política governamental amb un model de negoci. No és casualitat que els consellers de Mas que obtenen pitjors notes són els que, al seu dia, es van presentar com a segell de qualitat del nou Govern de CiU: els formats en escoles de negocis, a l’empresa privada i sense cap perfil polític. Probablement, aquests mateixos consellers seran els primers en ser sacrificats, en temps i forma, perquè CiU pugui recuperar suport social.
Si bé és cert que l’activitat econòmica condiciona l’acció política, també ho és que la política és l’única sortida per contrarestar les múltiples crisis que ens afecten. Com constantment diu Jordi Pujol en els seus escrits, cal reivindicar l’acció política en temps de crisi i cal exigir que el nostre Govern sigui competent, responsable i tingui autoritat moral. Però per a Pujol això s’aconsegueix simplement amb un Govern que no enganyi, que expliqui sense embuts la realitat econòmica de Catalunya i que prengui decisions difícils, i afirma que l’actual Govern de Mas compleix aquests tres requisits. Però on és la competència d’un Govern que ja acumula el rècord de protestes socials en menys temps? On és la responsabilitat d’un Executiu que, dia rere dia, està desmantellant les prestacions que millor garanteixen la igualtat social i un Estat de benestar que s’ha anat construint després de molts anys de lluita per la justícia social? On és l’autoritat moral del nostre Govern si una cinquena part dels catalans viu per sota del llindar de la pobresa, si un de cada quatre menors i una de cada tres dones majors de 65 anys són pobres de solemnitat, si una cinquena part de les llars té uns ingressos anuals inferiors a 14.000 euros, si la taxa d’atur juvenil és del 40%, si cada dia s’executen més d’una vintena de desnonaments i si gairebé 40.000 catalans no tenen llar o viuen en llars inhumanes? ¿I on és l’acció política (les idees, els valors i les actituds que reclama Pujol des de la seva fundació) d’un Executiu dominat per consellers que persisteixen a considerar Catalunya una societat anònima, el Parlament com la seva junta general d’accionistes, el Govern com els administradors de la societat i l’activitat governamental com un pla de negoci? Tots sabem que cal esmenar les dificultats financeres de Catalunya, però si oblidem la dimensió social de la política i l’ètica pública, desapareixerà del diccionari l’accepció més noble i més útil de la política.
