Raimon Obiols: L’apunt del dia/155 (El que hem d’evitar, 5: «España era un cuartel »)
El que hem d’evitar, 5: «España era un cuartel »
22 de juny de 2023
Es parlà bastant, en els primers anys de la democràcia recuperada, del “franquisme sociològic”. Juan Luís Cebrián deia aleshores que Franco i el franquisme no eren una banda de militars que es feren amb el poder, sinó l’excrecència o el resultat “d’una manera de comprendre o d’entendre Espanya” que la dreta espanyola transmetia de generació en generació: “Eso es el franquismo sociológico al que yo he pertenecido, y por tanto lo conozco bien.” Tal vegada això explica que escrivís, el passat 12 de juny, que «el paso del PSOE a la oposición podría facilitar su retorno a la centralidad». Cebrián sembla haver oblidat el pànic que sentí en alguns moments de l’«aznarato».
Antonio Machado evocà, en un dels seus poemes, el «macizo de la raza»: «Mas otra España nace,/ la España del cincel y de la maza,/ con esa eterna juventud que se hace/ del pasado macizo de la raza». Què va voler designar amb aquesta expressió no ho sabem: a un poeta no se li han de demanar explicitacions. Deia Dionisio Ridruejo que el «macizo de la raza» era la part de la societat espanyola que repel·lia els canvis, que s’aferrava a un concepte autoritari del poder, i que mantenia amb intransigència determinats valors de la tradició (entre ells, predominant, una determinada concepció d’Espanya).
També s’ha vinculat aquella imatge machadiana als sectors que van donar suport passiu a la dictadura de Franco fins als seus darrers anys (Pedro Vallín en recordava fa uns dies un arquetip, que en un film de Berlanga, La escopeta nacional, es definia com “apolítico total; de derechas como mi padre»).
D’una o altra manera, en una societat molt diferent de la que Machado va conèixer («El mañana efímero» és de 1912) el «macizo de la raza» subsisteix. Fins a quin punt, amb quina força? Aquesta qüestió representa un dels interrogants, potser el principal, de les eleccions de 23 de juliol.
Ara ha aparegut Vox, per a sorpresa d’alguns, que creien que el PP era suficient per absorbir la dreta autoritària. Ho ha fet com un fenomen càrstic, com una ressurgència de quelcom que no era massa visible perquè es mantenia subterrani, ocult, en latència. És un nacionalisme espanyol que ha reaccionat al cop d’esperó del Procés i dels canvis culturals i socials del nostre temps, exasperat contra un govern que, amb encerts (i alguns errors juvenils) representa una altra idea d’Espanya. És la reafirmació agressiva d’una dreta espanyola que reacciona (“¡A por ellos!” ) contra un govern que denuncia com il·legítim i antinacional: «O Sánchez o España».
Ressurgència del passat, persistència de la memòria! Convé llegir, aquests dies, un fragment d’un llibre d’Alfonso Guerra:
«Aún recuerdo el desconcierto con que contemplaban los ojos de niño la sumisión de un pueblo al ritmo de la vida militar. La represión, el miedo y la escasez dominaban la vida de los españoles. A diario se conocían nuevas delaciones, detenciones, encarcelamientos y muertes.
Al atardecer, en las guarniciones militares, se arriaban las banderas de los mástiles que emergían amenazadoras de los balcones y terrazas militares. La guardia formada, el cometa interpretaba el toque que anunciaba el fin del día militar con la ceremonia de arriar la enseña. Los soldados que fueran sorprendidos por aquel sonido de la corneta debían abandonar cualquier actividad, colocarse en posición de firmes y saludar militarmente. El miedo a ser denunciados como poco reverentes fue haciendo que también los civiles respondieran a aquella llamada militar y se paralizaran en las calles, en las plazas, en las tabernas, en las colas de las tiendas de comestibles o las carbonerías. El panorama que se ofrecía al observador era triste y grotesco a la vez. Se oía el lento desgarro de la trompeta, y en las calles, como en una imagen cinematográfica congelada, todos se paralizaban, se detenían en el tiempo. España era un cuartel».
P.S.- El meu amic Vicent Ventura, que de jove havia format part del grup de Ridruejo, temia la «impenetrabilidad del macizo de la raza». Jo sóc més optimista: «Ni el pasado ha muerto,/ ni está el mañana -ni el ayer- escrito», deia Machado.
