El passat 18 de juny vaig llegir unes declaracions del president de la Generalitat, Artur Mas, que em van deixar estupefacte. El teletip titulava literalment “Mas revela, ‘dolgut’, que Montilla va rebutjar la seva mà estesa per partidisme”. Uns dies més tard, el 21 de juny, l’ex president Jordi Pujol reblava el clau i explicava que no li entusiasmava el suport del PPC als pressupostos, però que tot i així s’havien d’aprovar. La culminació orquestrada d’aquest crescendo imparable es va produir el dia 23 de juny, a Catalunya Ràdio, quan el president Mas mig avançava l’amenaça d’unes eleccions anticipades en el cas que no s’aprovessin els pressupostos.
Em sorprèn el sentit de la revelació dolorosa, perquè la veritat revelada està reservada a circumstàncies molt excepcionals i aquest no és el cas. Jo vaig assistir a la reunió entre els presidents Mas i Montilla. Puc revelar que no hi va haver mà estesa. Tampoc hi va haver cap proposta de pacte del tipus pressupostos per alcaldies. La reunió, doncs, tal com jo la vaig veure i la vaig viure, no va ser una negociació. Va ser només una apel·lació a la responsabilitat dels socialistes per als pressupostos del 2011 i el 2012. Una mena de xec en blanc per sufragar responsabilitats històriques. Modestament, recordem que feia mesos que havíem avançat una proposta. CiU renunciava a la supressió de l’impost de successions en els pressupostos del 2011 i el PSC s’abstenia en les votacions de les esmenes a la totalitat i CiU i PSC, com dos grups madurs i responsables, es posaven a negociar el sentit, la intensitat i la prioritat de les retallades sobre la base que l’any de les màximes retallades no era compatible amb donar-li una tisorada als ingressos. Res a fer. Ni un moviment. El president Mas potser calculava que el PSC s’hauria estovat després dels resultats del 22 de maig i signaria, per responsabilitat, una simple adhesió als pressupostos. Una posada en escena calculada i preparada per acabar declarant culpables als socialistes pel pacte pressupostari amb el PP.
Era la culminació de tota una etapa d’escalfament de l’ambient i de dramatització dels comptes per fer culpable el PSC de tots els mals del país. En aquests termes i en aquestes circumstàncies, l’enteniment era pràcticament impossible. L’abast dels pactes entre CiU i el PPC crec que parla per si mateix.
És veritat que, arribats a aquest punt, mentre el país es consumeix en una crisi sense precedents, convergents i socialistes estem embrancats en una disputa de principis infantil. ¡Vas ser tu! No, vas ser tu! Tu, primer! No, tu abans! És culpa teva! No, teva! Ets tu el que retalles! Ets tu qui ens has endeutat! Tu també ho havies fet abans!
El president Mas està dolgut i els socialistes també, i l’ex president Montilla més que ningú. Simplement, perquè tot dóna a entendre que l’exercici de responsabilitat de facilitar la investidura va ser un exercici del tot inútil. I sembla clar que des d’aquell moment només s’ha tractat de menysprear el PSC com a responsable de tot, com “botxí” dels pressupostos, com a principals i primers “irresponsables”, en paraules del portaveu del Govern. Si per algun motiu impensable el PP deixés caure els pressupostos, que ja ha pactat generosament i cobrat, en aquest cas sí, amb pes institucional, els socialistes seríem els responsables d’unes eleccions anticipades.
Però com no es tracta d’això, com ningú vol que els representants dels partits ens obstaculitzin en una disputa de criatures consentides, com ningú pensa en una caça de bruixes, com tothom esperaria gestos de grandesa política, de generositat recíproca, de diàleg franc, com els ciutadans esperen actituds d’acord amb la gravetat de les circumstàncies; vagi per endavant un oferiment sincer del PSC per col·laborar constructivament a crear un clima de confiança i contribuir a afavorir amb esperit de col·laboració una sortida a la crisi.
No hi ha cap càlcul en aquest oferiment. Cap contrapartida. El PSC està disposat a iniciar negociacions amb CiU i eventualment acordar: 1. Una reforma de les lleis de la CCMA i del CAC. 2. Una nova llei electoral per a Catalunya que acabi amb l’anomalia catalana i deixar de ser així l’única comunitat autònoma que, en no tenir llei electoral pròpia, s’ha de regir per la legislació general. 3. Assegurar el model educatiu pactat entre els dos partits en l’anterior legislatura, preservant el caràcter de servei públic i garantint la seva aplicació. 4. Mantenir el model d’integració lingüística i la seva aplicació en el model educatiu en els termes acordats des de sempre per la majoria de les forces catalanes i desplegats amb acords entre els dos partits el 1998. 5. La clarificació i aplicació compartida, exigent i sòlida, del pacte per la immigració, i l’aplicació dels principis d’igualtat de drets i deures en el marc de les oportunitats reals i legals del mercat de treball. 6. La simplificació dels tràmits administratius per facilitar l’activitat productiva, la creació de riquesa, el foment de la inversió i la creació d’ocupació. Per això hem ofert negociar, per separat i sense dilacions, quatre lleis diferents que es desprendrien de la llei òmnibus. 7. Desplegament acordat de polítiques actives d’ocupació i de formació ocupacional. 8. Polítiques d’estalvi i racionalització en els serveis de salut, preservant la seva condició de servei públic. 9. Polítiques compartides en matèria de recerca i innovació.
Aquest és un oferiment sincer. Un oferiment concret i possible. Només cal seure a la taula de la negociació i estar disposats a treballar.
Oi que no és difícil entendre que fins i tot amb aquest oferiment el PSC vulgui mantenir simultàniament una voluntat d’acord i un to d’oposició exigent i contundent en tots aquells temes de fons ideològic o de confrontació de models?
Doncs he aquí la veritable història i la proposta des del punt de vista dels socialistes catalans. Potser en aquestes paraules hi ha la medicina per als dolors que ens revelava fa uns dies el president Mas. Encara no tenim clar que aquesta sigui, però, una medicina que ell estigui disposat a prendre. Fins i tot és possible que el seu orgull no ho permeti. Per la nostra part, estem disposats a empassar la nostra part d’orgull. També en tenim.
El país espera, el carrer també. ¿Respondrà el Parlament i respondrem els partits a aquesta crida? Vet aquí una proposta concreta.
