Llegia ahir [dilluns] en aquest mateix diari que el ministre espanyol d’Exteriors, García-Margallo, declarava que els nous assentaments israelians en sòl palestí li semblaven “una enorme malaptesa”. Cal celebrar del senyor ministre la seva ràpida reacció per detectar malapteses polítiques internacionals d’incalculables conseqüències. Això em fa preguntar-me si aquesta capacitat es posarà també de manifest davant les contínues malapteses de diferent calat (però totes d’igual intensitat nociva) del seu col·lega de govern José Ignacio Wert, un dels piròmans del regne.
Aquest senyor, amb el més que probable beneplàcit d’alguns dels seus caps, s’ha proposat metes perillosíssimes que ni els seus col·legues de l’època de José María Aznar havien gosat arribar. Quan fa uns dies el ministre de Defensa va destituir fulminantment a un militar amb indissimulades empentes tejeristes, vaig pensar que les coses podien començar a adquirir rivets més assequibles amb vista a un acostament més negociador entre la Generalitat i el govern central. Però res, en un tres i no res ve el senyor Wert i “mi gozo en un pozo”. La maquinària recentralitzadora del Partit Popular té en aquest ministre al seu ariet més contumaç. Res necessitava més l’independentisme català que els incendiaris serveis d’aquest alt funcionari de la renovada unitat espanyola caigui qui caigui.
Quan encara ressonen els ecos de la seva croada espanyolitzadora anunciada el mes passat a “bombo y platillo” al Congrés dels diputats, ens surt ara amb un avantprojecte que converteix la llei d’immersió lingüística (avalada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) en paper mullat. Un cop més, la llengua torna a ser instrumentalitzada pel PP (amb la inestimable ajuda de Ciutadans i PPC) per guanyar vots a la resta d’Espanya. De la mateixa manera, tot s’ha de dir, que els senyors Bono i Ibarra amb els mateixos propòsits.
No crec que sigui aquesta la manera més eficaç de neutralitzar l’independentisme a Catalunya. Tot el contrari. Molt haurà de revisar el president del Govern espanyol del paper que juga el seu ministre. I estudiar si les seves decisions, amb vocació de cap “chusquero”, li faciliten l’encaix de Catalunya a Espanya o, per contra, li aplanen el camí a Esquerra Republicana i CiU per conformar un front sobiranista de futur irreversible.
El ministre Wert va decidir ell solet ser el dolent d’aquesta horrible pel·lícula anomenada Governança d’Espanya pel Partit Popular. Però tant dispendi de mala bava política li pot sortir molt car. Aquest senyor, que no sembla ni de lluny l’executiu que va ser d’una empresa d’enquestes sociològiques, sembla que no es va assabentar de la nova situació parlamentària a Catalunya (87 escons independentistes) i de les cada vegada més grans i més transversals ganes dels catalans d’anar-se’n d’Espanya, donades la nul·la capacitat digestiva de la classe política espanyola (inclosa, lamentablement, una part de la seva esquerra) per assumir una Catalunya més deslligada competencialment i més respectada culturalment en un marc d’una vegada per totes federal.
Seria bo, per no dir urgent, que el PSOE s’anés preparant per quan governi. La infinita crisi econòmica per la qual el PP no troba altre antídot que no sigui l’austeritat a convençuts i la desvergonyida ajuda a la banca, es traduirà en la seva futura derrota electoral. Haurà de ser el PSOE, amb una clara aposta keneysiana en el terreny econòmic, l’encarregat d’enfrontar-se amb intel·ligència i sensibilitat polítiques a un escenari de canvi constitucional. Per això haurà de començar a forjar nous líders. No crec que entre ells es pugui ja comptar amb Rubalcaba ni amb Carme Chacón (“tanto munta munta tanto”), líders que no van encertar mai a avançar-se al convidi independentista amb una noció clara d’estat plurinacional, plurilingüe i pluricultural. I Rajoy hauria d’anar-li buscant substitut a Wert. No fos cas que els últims de Filipines del federalisme també comencem a afartar-nos de tant desgast inútil.
