Espai socialistaPortada

Isidor Boix: Sense haver de trucar dues vegades, obriu la porta!(una crida als partits de progrés)

La contundent victòria del trumpisme a la Comunitat de Madrid suposa un fort toc d’alerta polític, però amb una ombra que crec que augmenta la seva pròpia dimensió.

No pretenc ara i aquí analitzar el resultat madrileny, molts comentaristes ens ajudaran aquests dies a reflexionar sobre el tema. Però sí abordar una qüestió que volia plantejar també si s’hagués donat un resultat invers, una victòria electoral de les esquerres. Practicaré el que he proposat en un comentari a la nota que ha publicat José Luis López Bulla en el seu “Metiendo bulla” d’aquest matí, la recerca del “antes de lo primero“.

El resultat de les eleccions madrilenyes suposa certament un gran desafiament als partits polítics progressistes, “d’esquerres“. Però, més enllà de les explicacions, o a partir d’aquestes, l’essencial és començar ja a discutir què cal fer a partir d’ara. Podran descobrir-se deficiències de la campanya, algunes anàlisis assenyalaran amb raó que potser aquestes vénen d’abans. Que encara sorprèn que no s’hagin aconseguit antídots eficaços a un evident i expressat suport popular al PP de les crides d’Isabel Diaz Ayuso el madrilenyisme folklòric, la seva prostitució de la paraula “llibertat“, o l’protofeixisme de Vox contra la pròpia ciutadania de Madrid i la seva història. Potser hi cal sumar el descrèdit de les institucions. Potser no hem sabut donar resposta concreta i clara als problemes del dia a dia de la gent.

Potser aquesta forta derrota ens ajudi. No pel càstig que suposarà per a la ciutadania madrilenya, sinó per fer reflexionar els que pretenen saber com resoldre-ho que tenen la responsabilitat de abordar-ho. En tot cas, s’obre ara un camí, segurament no massa curt. Més enllà dels laments, és amb seguretat l’essencial. Sobretot, si considerem, amb suficient confiança en les persones, que és possible, a més de necessari. Perquè el “Sí, es pot!“, vàlid aquí i als EUA, sigui alguna cosa més que un eslògan de família.

Per els molts i moltes que considerem que la victòria de les forces de progrés és a l’horitzó, encara que no vegem clar quina és la distància fins assolir-lo, el que correspon ara és establir com assolir-ho, com respondre als problemes del moment i com des d’aquí avançar verscaquest objectiu futur.

Com un element clau, encara que no l’únic, vull situar la funció dels partits polítics progressistes, dels que han entès que l’actual govern de coalició és la via a la nostra Espanya d’avui. Els partits polítics són un dels instruments essencials en la construcció de la democràcia. No l’únic, ja que un altre dels grans eixos el constitueixen les organitzacions col·lectives dels grups socials. Però avui, i no per primera vegada, considero prioritari el paper dels partits polítics per allò del “intel·lectual col·lectiu”. Amb l’exigència a aquests (perquè no se m’oblidi, perquè se m’entengui, i per no tornar sobre el tema ara) que assumeixin d’una vegada la seva funció dirigent (a guanyar cada dia), però no dominant, de la acció social.

Com a punt de partida, crec que cal assumir que els actuals partits polítics de progrés (dels altres poca cosa sé, a part que representen interessos socials reaccionaris) s’han convertit en aparells i plataformes electorals, i / o d’estímul i recepció d’adhesions o de ratificació del líder i d’alguns eslògans. Però han perdut, o no ha aconseguit, constituir-se en instrument de cohesió social, de construcció i expressió d’anhels col·lectius, de relació amb la societat per transmetre i rebre idees i propostes, per elaborar-les conjuntament, per treballar per aconseguir-les. És aquest allunyament, crec, el que ha significat el desprestigi de les institucions, ja que aquestes mai, ni ara, ni abans, ni després, podran resoldre de forma immediata tots els problemes pendents, els problemes i les reivindicacions per les quals es pronuncia i vota la societat.

Són els partits polítics, com a mediadors per al treball diari i a llarg termini, els que poden cohesionar la societat. Sense l’acció i l’encert dels partits és molt difícil que els col·lectius socials entenguin el procés, les dificultats del dia a dia els interessos contradictoris en presència, el camí per avançar. Per tot això, per la funció essencial dels partits, crec que la tasca prioritària ara és la construcció de l’instrument polític.

Construir i enfortir suposa incrementar l’afiliació i amb ella la militància. Obrir les portes del partit perquè entrem, però no un simple crida a que entrem, sinó a estimular que acudim. Portes obertes i estímul per entrar, ofertes dels “beneficis” individuals i col·lectius que suposa l’acció política, no la lluita o el sacrifici, per bé que sí a la generositat, a l’alegria de la feina col·lectiva, a la voluntat de guanyar. Per respondre a les necessitats cal saber quines són aquestes, estimular l’expressió d’opinions, idees, propostes, voluntats. No es tracta de demanar adhesions incondicionals, ni la fe en les actuals doctrines i en els seus sacerdots. Fins i tot des de la desconfiança en les persones i els programes, però en la confiança de la sinceritat de la crida a la participació. I escoltar, però per escoltar cal estar a prop.

En la història hi ha hagut moments en què en situacions de crisi s’han creat nous instruments col·lectius gairebé des del no res, però no crec que estiguem en un d’aquests. Ara nous instruments suposaria més divisió, fragmentació. La tasca haurien d’assumir-la les actuals organitzacions polítiques progressistes. Haurien obrir les portes i les portes només les poden obrir els i les que en tenen les claus. A ells i elles la responsabilitat. A els i les altres la disponibilitat, la voluntat de contribuir a l’enfortiment de les organitzacions polítiques de progrés.

Isidor Boix, 5 de maig de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button