Una setmana més d’episodis precongresuals en el PSC. Sóc conscient que la vida és en una altra part però és que els socialistes catalans em perden. Llegeixo a la premsa, amb agradable sorpresa, que “Joan Ignasi Elena ha mostrat la seva disposició a presentar candidatura a la primera secretària del PSC sense permís de la direcció actual”. Algun analista polític ha titllat l’actitud d’aquest jove polític de bonhomiosa i serena aparença, curiosament com a “desafiadora”. Algunes reflexions al fil de permisos, desafiaments i bondats.
Raimon Obiols en el seu últim i molt recomanable llibre Les Paraules del Socialisme, escrit a duo amb l’amic Toni Comín, posa en boca del gran Joan Manel Serrat alguna cosa que jo sempre havia escoltat de la boca del meu mestre Quico Sabaté: ”La maldat és falta d’intel·ligència, la intel·ligència porta inexorablement a la bondat“. Aquesta socràtica idea sintetitza molt bé un sentit fonamental de l’esquerra. Almenys fins ara fa un quart d’hora. ”Estem en una època en la qual hi ha una certa tendència a confondre bondat amb estupidesa” afegeix Serrat. Tal vegada, més que reclamar girs i contragirs a l’esquerra, vull pensar que ingenus i no oportunistes, del que es tractaria és d’apel·lar a la política feta des de la “bondat” i la “simpatia” en contraposició a la lluita d’egos i a aquest tan nefast “anar a la teva”. De reivindicar polítiques construïdes des de la intel·ligència col·lectiva, des d’aquesta simpàtica tendència a unir projectes pensant sempre en els altres.
El PSC té ara una gran oportunitat de demostrar que són capaços de donar un gir “bo” i “simpàtic: renovant-se en formes, continguts i persones. Aquest debat en relació al fet que primer cal parlar d’idees quan la cara de Bélmez apareix fins a la sopa ja no resulta creïble. Enhorabona al PSC: en Joan Ignasi sembla un bon tipus. Algú que titula la seva biografia amb un “més o menys com tothom” mereix ser escoltat. A veure si li donen permís.
