Aquest post analitza l’evolució dels sentiment de pertinença a Catalunya segons idioma, partint de les dades dels baròmetres del CEO.
El contrast entre les persones que identifiquen el català com la seva llengua i les persones que identifiquen el castellà com la seva llengua és important.
D’una banda, el sentiment de pertinença entre gent que parla castellà a casa/identifica el castellà com el seu idioma s’ha mogut molt poc en els últims anys.
Passa una cosa semblant entre els qui s’identifiquen amb tant el castellà com el català (encara que l’última mostra podria assenyalar un canvi de fons o simplement ser fruit de la major volatilitat en una mostra petita).
En canvi, entre les persones que identifiquen el català com la seva llengua pròpia, el canvi és rellevant.
Hi ha un lleuger moviment de fons que es transforma en un canvi important al voltant de l’11 de setembre de 2012. A partir d’allí, la identitat més gran entre aquest grup passa a ser “únicament català” en lloc de “més català que espanyol”.
El grup que se sent únicament català és el grup més mobilitzat (més del 90% recorda haver votat el 25-N) i el grup que dóna suport a la independència amb la major intensitat també (per sobre d’un 90%).
Marc Rius té un post molt recomanable sobre la participació i l’espiral del silenci. Fa esment al factor identitari, i crec que es pot destacar la mobilització asimètrica a Catalunya en part en funció d’aquest factor.
Sens dubte cal tenir en compte més factors (per exemple classe social, estudis etc.) I mirar fins a quin punt s’està produint moviment entre una categoria lingüística i una altra. Però també sorgeix el dubte sobre si s’ha interpretat la radicalització d’una part (molt rellevant sense ser encara majoritari) com si fos un moviment transversal.
Nota:
De 2006 fins al segon baròmetre de 2011 es mira la sèrie d’idioma habitualment parlada a casa, i a partir d’allí es mira la sèrie de la llengua que es considera com a pròpia. No es podia aconseguir les dades del quart baròmetre del 2010.
