No hi ha nou guió. És el de sempre. Les mateixes discussions, les mateixes dificultats, fins i tot les mateixes paraules. Amb tripartit inclòs: això d’ara ja és evident que té tres potes, tan discordants com els trípodes anteriors, inestable per definició, sense autoritat presidencial capaç de fixar-lo. I també és evident que demanarem la lluna i acabarem arran de terra, Sísifs catalans condemnats a transportar la pedra fins a dalt abans que torni a caure una i altra vegada al peu de la muntanya.
Estem a la meitat de la recessió més paorosa que hàgim viscut les actuals generacions. La Unió Europea es fragmenta i s’evapora a ulls vista. El nostre sistema de benestar social es va caient a trossos. El sistema polític que ens ha donat pau, estabilitat i prosperitat en els últims temps està corcat per la tèrmit de la corrupció. Les institucions, arrossegades pel fang del desprestigi. I a uns pocs milers de quilòmetres les katibas del terrorisme d’Al-Qaida assalten les plantes de gas que escalfen les nostres llars i intenten fer-se amb el poder d’un Estat sencer al cor geoestratègic d’Àfrica.
Mentrestant, els nostres diputats recentment electes segueixen donant-li al llapis amb la seva declaració. De sobirania, és clar. Econòmica, política i energètica fins i tot, si es vol. Precisament el que estem perdent per tot arreu i seguirem perdent uns i altres i tots junts si no reaccionem. I no és una ironia, sinó fruit d’una creença cada vegada més intensa i estesa.
Compte, se’ns diu, no és una qüestió merament subjectiva, sinó expressió d’una voluntat popular expressada a les urnes i que obliga com mandat als governants. La realització d’una declaració de sobirania era al programa de la majoria sortida de les urnes i hi ha per tant una obligació d’aplicar.
Bé, baixem de l’estratosfera i atenguem per un moment a aquesta idea.La teoria del mandat electoral part d’una creença difícil de sustentar. I és que les eleccions no serveixen per tenir diputats que facin i votin lleis i governs que les apliquen i governin, sinó que fan parlar al conjunt dels ciutadans com si fossin un individu per donar instruccions concretes: fer una declaració de sobirania, per exemple. És el poble que parla.
Caldria entendre-ho així en els sistemes presidencials, com el francès o el nord-americà, encara que amb l’excepció que el mandat popular que rep el president pot entrar en contradicció amb el mandat popular del Parlament o succeeix amb la presidència francesa de tant en tant amb la cohabitació.
Però no és aquest el cas de Catalunya. No ho és tot i la presidencialización electoral que funciona a Espanya i de l’especial presidencializació catalana, fruit de l’empremta de Tarradellas i Pujol. No ho és tampoc perquè hi ha diversos nivells d’elecció i de Govern, igualment legítimes, i no en totes les ocasions donen resultats concordants. I sobretot no ho és pels últims resultats electorals, que van ser una denegació en tota regla de la presidència plebiscitària plantejada per la campanya d’Artur Mas.
Tota el full de ruta de la transició nacional havia de ser d’un tenor totalment diferent amb una majoria absoluta de CiU i un Parlament amb una majoria obertament sobiranista de més de dos terços, els necessaris per a la reforma estatutària. Artur Mas hauria tingut mans lliures i mandat electoral. Ara no té ni una cosa ni l’altra. Està en mans de Junqueras i no té mandat presidencial per liderar i negociar en nom del poble sobirà com pretenia.
Els mandats electorals només es podrien tenir en compte si “reflectissin punts de vista estables tant dels electors individuals com del conjunt de l’electorat”, segons assenyala l’autoritzada veu de Stanley Kelley en un llibre clàssic com Interpreting elections. Estem exactament en la situació oposada , en un dels moments més volàtils de la vida política dels últims 40 anys, tal com reflecteixen les eleccions i les enquestes. I és difícil creure que la medicina davant tanta inestabilitat sigui crear més inestabilitat.
