En les últimes hores s’ha començat a especular amb la possibilitat que hagi estat el Govern, a través de l’Agència Tributària, el que ha propiciat la detenció de Rodrigo Rato. Per convertir-lo en un boc expiatori que atregui tot l’escarni popular, fent oblidar els altres 704, o més, alts càrrecs del sistema, o del PP, que també han blanquejat diners d’origen sospitós.
Però la maniobra va valer de poc. Això si no es frustra en breu. Perquè l’assumpte ja ha fet un dany irremeiable a les expectatives electorals del PP. A les municipals i autonòmiques. Però sobretot a les generals, que tot indica que ja ha perdut sense remissió. Perquè d’aquí a llavors, el cas del blanqueig no pot sinó agreujar-se. I en vuit mesos en poden aparèixer uns quants més.
Si el Govern, aplicant la llei, hagués actuat contra Rato fa tres anys, quan ja sabia tot el que havia de saber sobre les seves rentades, la cosa hauria pogut funcionar millor. Però el que va fer llavors Montoro va ser engiponar una amnistia fiscal per a Rato i altres amics. I, a més, amagar els indicis, o proves fefaents, de blanqueig que aquesta pràctica havia tret a la llum. Just quan el jutge Ruz acusava l’exsuperministre de gravíssims delictes en la seva gestió de Bankia. El 2012 Rato ja havia caigut amb tot el seu paquet. Però Rajoy no es va atrevir a tocar-li un pèl, encara que això anava en contra dels interessos del partit. Segurament perquè tenia por de com aquest podia reaccionar. Igual que abans li havia passat amb Bárcenas.
I va decidir esperar. I un cop més es va equivocar. Seguia sense haver-se adonat que ja a aquelles alçades ni el pas del temps ni cap martingala impedirien que sortís a la llum el lladronici que havia enriquit a no pocs dels seus durant els anys de l’abundància. I en alguns casos, també després. Perquè hi havia procediments judicials en marxa que no es podien aturar. Perquè hi havia jutges que no es deixaven influir. I funcionaris dels més diversos departaments que volien col·laborar amb la justícia. I implicats que estaven disposats a parlar, o que ja ho havien fet. Encara que només fos per reduir les seves condemnes.
Rajoy creia tenir-ho tot ben controlat. La judicatura, després d’anys de sibil·lines maniobres per col·locar a persones obedients al poder en les seves instàncies decisòries. També la fiscalia. I l’Agència Tributària. I la policia. Els ministres responsables de les mateixes havien fet la neteja oportuna perquè així fos. I Rajoy devia creure que no calia preocupar-se per això. Però s’equivocava altra vegada. Seguia havent-hi jutges que s’escapaven al seu control, encara que corrien el risc d’acabar com Baltasar Garzón o Elpidio Silva. La dimissió, fa uns mesos, d’Eduardo Torres Dulce com a fiscal general de l’Estat va haver de provocar alguna cosa més que incomoditat a alguns dels adscrits a aquest organisme. I qui sap si Torres Dulce va marxar perquè no volia acabar enfonsant-se juntament amb el Govern. Això per no parlar que un dia sí i un altre no, policies i inspectors judicials díscols denuncien tota mena d’irregularitats en els mitjans de comunicació que accepten escoltar-los. I cal suposar que alguns dels seus col·legues, o molts, estan d’acord amb ells.
Com a rematada, Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría havien fet tot el necessari per controlar la premsa i a la televisió. I van creure que ho havien aconseguit. I en bona mesura així era. Però van menysprear als mitjans emergents. Que malgrat els seus mitjans limitats no han deixat de treure draps bruts, demostrant que el periodisme d’investigació no ha mort, que només necessita de periodistes que vulguin practicar-lo.
Unes i altres coses, conjugant-se de manera erràtica però efectiva, han dinamitat les seguretats que se suposa que tenia Rajoy. I avui aquest i els seus ministres són presos d’esdeveniments que els superen, i se’ls veu amb cara de no entendre res del que està passant. El seu últim intent és intentar que totes les culpes recaiguin en Rato i només en ell. I retardar, almenys fins que passin les municipals i autonòmiques, la publicació dels 705 “blanquejadors excel·lents”.
No està dit, ni de bon tros, que Rato no contraataqui i que la cosa acabi com el rosari de l’aurora. Ni que el govern no es vegi obligat a publicar aquestes llistes. No es pot preveure el que ocorrerà. Però sí es poden subratllar algunes dades que el PP no podrà defugir: un és que l’opinió pública, de tots els colors, no està disposada a empassar-se cap reclam destinat a dissimular escàndols de corrupció. I que l’actitud generalitzada és que qualsevol maniobra en aquest sentit no fa sinó agreujar les conseqüències polítiques dels mateixos. Un altre, que en tots els àmbits, entre ells entre els funcionaris i quadres de l’Administració, es té la sensació que el PP té els mesos comptats al Govern.
Si la pressió ciutadana contra la corrupció no flaqueja, aquest clima de cap de regne no pot més que propiciar defeccions. Els vuit mesos que falten per a les generals poden ser un calvari per a Rajoy i els seus. I la possibilitat que Rajoy no sigui cap de llista pot tornar a plantejar-se. Cada dia que passa, i el de Rato és una bona empenta en aquest sentit, les suposades meravelles que va portar l’era d’Aznar s’estan revelant com invents publicitaris rere dels quals el que hi havia eren trampes, errors dramàtics i corrupció sense fre. En els gairebé quatre anys que dura l’era Rajoy no hi ha hagut sinó ineptitud.
