Beatriz Silva: La urgència de recuperar una agenda social

Des de fa algun temps s’anuncia la fi de la crisi econòmica. Aquesta recuperació no ha arribat, però, a les llars més vulnerables, que estan des de fa anys immersos en la precarietat i on la situació, lluny de millorar, s’ha cronificat en aquests anys d’ajustos i retallades.

Les últimes dades de l’Idescat revelen que, lluny de decréixer, la taxa de persones que viu sota el llindar de la pobresa a Catalunya va pujar dues dècimes i s’ha situat en el 19,2% en l’últim període registrat.

Aquestes xifres es tradueixen en la pràctica en què un milió i mig de ciutadans no és capaç de satisfer les seves necessitats bàsiques. D’aquests, mig milió pateix una privació material severa, és a dir, no pot pagar les factures domèstiques, mantenir les seves llars calents o consumir una dieta equilibrada.

Es pot supeditar tota l’acció de govern a un únic objectiu que només considera prioritari per sobre d’altres qüestions una cinquena part de la població? El raonable és que no hauria de ser així.

Som moltes les persones convençudes que la pròxima legislatura ha d’obrir una nova etapa en què comencem a parlar de deures i no només de drets.

Com a societat, no podem permetre’ns una infància limitada en oportunitats, una taxa elevada d’abandonament o fracàs escolar, una joventut poc qualificada i incapacitada per accedir i lluitar per un treball digne. No ens podem permetre l’endèmica manca d’habitatge públic, de llars d’infants i d’ocupació de qualitat.

Des de les administracions públiques s’han de prioritzar polítiques encaminades a afavorir les accions dels agents socials, polítics i econòmics que influeixin de manera decisiva en la distribució de la riquesa. Polítiques que reforcin les millores salarials, de pensions, de salaris mínims, de diferències salarials inacceptables, o de mínims vitals.
Polítiques socials, no beneficència

Són molts els col·lectius que han quedat oblidats i molts els problemes socials que han estat relegats en aquests últims set anys al terreny de l’anomenada solidaritat ciutadana, oblidant que aquests ciutadans i ciutadanes tenen el dret a una vida digna i que no ens podem permetre reemplaçar les polítiques socials garantides i l’Estat del benestar per simple beneficència.

Així com és el nostre deure resoldre aquests problemes, també ho és entendre’ns per recuperar la convivència. Hem de trobar una forma de viure junts sense agredir-nos, posant en comú aquelles coses en què coincidim i pactant aquelles en les que no estem d’acord. La democràcia consisteix a respectar l’altre, encara que es trobi a les antípodes ideològiques, i a buscar un comú denominador encara que això sembli una tasca impossible en l’escenari de polarització a què ens hem vist abocats.

És difícil pensar que els partits polítics que representen la ciutadania al Parlament de Catalunya estan disposats a acceptar que el combat de la pobresa infantil, l’atur, la desigualtat o la manca d’habitatge poden seguir esperant. Potser si comencem a posar en comú allò que ens uneix serà més fàcil tendir ponts i construir consensos en allò que ens separa.