No compartim ni tan sols la definició del problema. Per als mitjans de comunicació de la capital i per a la immensa majoria de polítics espanyols, els catalans han estat adoctrinats pel nacionalisme, infectats per un sentiment de superioritat, dominats per un egoisme que els fa desitjar la ruptura del vincle amb Espanya precisament ara que el mercat espanyol està en crisi. Això en termes generals. En termes particulars, el Procés no és sinó una forma de funambulisme polític que Artur Mas va improvisar. En canvi, per als polítics i mitjans de comunicació favorables al Procés, Espanya ha perseguit sempre l’anul·lació de la identitat catalana, ha deformat el pacte constitucional, ha imposat una idea de la igualtat que converteix en sospitosa la diferència catalana, posa traves al desenvolupament econòmic i cultural català i bloqueja la voluntat catalana de perdurar.
Dues visions antagòniques. L’Espanya de matriu castellana ha sintetitzat José Antonio amb Azaña, però no tolera la diferència si no és folklòrica. Pel que fa a la visió catalana, ha triomfat la del nacionalisme de Pujol, que no és etnicista, sinó inclusiu, però que està forçant més enllà del que és raonable l’ambivalència de sentiments de pertinença presents a la societat catalana. En l’últim baròmetre del CEO, després de quatre anys de protagonisme independentista, encara conformen el bloc majoritari dels que se senten tan catalans com espanyols (38,7%). Han augmentat molt els que només se senten catalans (22,9%). Però la suma dels que, en un o altre grau, tenen el doble sentiment de pertinença és altíssima: 68,6%. M’ha semblat sempre un error que aquest gran bloc sigui forçat a acceptar una elecció dual. Un error que explica els límits del sobiranisme. És el corrent més fort, però no té prou alè per conquistar l’excepcional cim que pretén (alguns sectors del sobiranisme comencen també a veure-ho així).
No obstant això, la força de l’independentisme equival, més o menys, a la suma dels que, segons el CEO, se senten o només catalans (22’9%) o més catalans que espanyols (23,7%). És raonable pensar que una part d’aquest sumant de 46,6% (concretament: els que tenen doble sentiment de pertinença) podrien variar de posició si Espanya oferís una sortida creïble a Catalunya. Com recordava Lluís Foix l’altre dia citant les tesis d’Herrero de Miñón, Espanya podria legalitzar de facto la nacionalitat catalana i blindar alguns aspectes essencials sense necessitat de canviar la constitució: amb una disposició addicional. Solucions n’hi ha. I respondrien a la identitat ambivalent de la major part de la societat catalana.
Ara bé: tots els estudis indiquen que, a la resta d’Espanya, la major part de la població no veu amb bons ulls aquesta solució. Potser per això, el PP s’ha mantingut immòbil durant tots aquests anys, perjudicant sobretot als catalans de la tercera via, que reclamaven una descongelació.
Ara la vicepresidenta Sáenz de Santamaría abandera un diàleg que alguns sectors catalans han aplaudit al desembre com si ja estiguéssim a la primavera; i que els independentistes ridiculitzen amb una estridència que delata inseguretat. Quina credibilitat té el diàleg proposat per aquells que durant anys ha negat fins i tot el problema? Quina esperança de solució pot oferir aquell que tant ha contribuït, per negationem, a reforçar l’independentisme?
Les causes de l’antagonisme actual són múltiples. Els errors polítics estan repartits en tots els bàndols. Tots els partits catalans i espanyols són responsables del que està passant. Errors catalans en la confecció de l’Estatut hi va haver molts. Errors espanyols també. La frivolitat, la precipitació i l’exclusió van dominar en aquells anys, fins que va arribar la sentència del 2010, factor desencadenant del creixement de l’independentisme. Errors polítics va haver molts. Però el procés de revisió de l’Estatut va seguir escrupolosament la legalitat. No obstant això, el PP va impulsar una campanya en contra de l’Estatut per tot Espanya que va travessar una línia vermella: va obtenir rendiment polític de la catalanofòbia. Hi depriments imatges televisives d’aquelles taules petitòries. El mateix president Rajoy, pocs mesos abans de guanyar les eleccions del 2011, ho va reconèixer en una taula de periodistes. Ho va dir: “Va ser un error”. I es va fer un silenci espès, que jo vaig trencar: “Un error pot esmenar”, vaig apuntar.
El diàleg no fructificarà sobre l’el·lipsi. El gruix de la societat catalana no tornarà al pactisme per art de màgia. No es construeix una casa sobre la sorra de l’oblit. El diàleg s’ha de construir sobre la pedra de la veritat. Errors ha hagut molts i estan repartits.Però el PP ha de reconèixer el seu error històric. L’Estatut era discutible, però seguia una via legal: amb aquelles taules petitòries repartides per tot Espanya, el PP va utilitzar unes armes de combat que fregaven la xenofòbia. Corregir aquest error seria reparador. La reparació és la vitamina del diàleg.
