CatalunyaPortada

Antoni Puigverd: Catalunya, final del crescendo emotiu?

escacsPotser m’equivoqui, però em fa l’efecte que la querella de la Fiscalia contra Artur Mas serà alhora la culminació i el final del crescendo emotiu que presideix la vida catalana des del 2010. Tot el que ha passat a Catalunya durant els últims 15 anys pot ser descrit sense ànim de reducció caricaturesca com una “reacció emocional col·lectiva”. L’aznarisme va conquerir una gran hegemonia a Espanya forçant una rectificació neocentralitzadora de la Constitució. Això va suscitar una reacció al·lèrgica a Catalunya, que va donar com a resultat l’enfortiment de l’Esquerra Republicana de Carod. La reacció catalana al nou espanyolisme forjat per Aznar va impulsar la dinàmica reformista de l’Estatut. Una reforma que va acabar com va acabar: amb una Espanya irritada (el Partit Popular i el seu entorn mediàtic van realitzar campanyes molt agressives); amb el catalanisme fortament dividit (ERC va discrepar de la resta de partits catalanistes en el referèndum); i amb un Tribunal Constitucional que, després d’impúdics i poc edificants tripijocs interns, va fer una interpretació aznariana de la Constitució, carregant-se 35 anys d’ambigüitat integradora i inclusiva.

Després de la sentència (2010), els sectors moderats van quedar en estat de xoc: desconcertats. El desconcert del corrent moderat va donar ales a un corrent popular, de caràcter independentista, que, amb talent polític indiscutible, va prendre des de la base la direcció emotiva de la política catalana. En efecte, amb els referèndums casolans iniciats a Arenys, es va anar gestant l’ANC.

Aquest corrent independentista va presentar les seves credencials en la manifestació del 2012, la primera de les mobilitzacions gegantines. En acceptar la CiU d’Artur Mas el gir estratègic que li proposaven els manifestants, la major part del catalanisme es va decantar per la independència. És així com la reclamació del dret a decidir esdevé central. L’Estat (PP, PSOE i judicatura) s’hi oposa. Mai cedirà graciosament aquest dret. Des de llavors, el catalanisme ha realitzat múltiples exhibicions de força al carrer. Però les eleccions europees i la consulta del passat 9-N van demostrar (a qui té en compte els fets, i no les propagandes) que, si bé el sobiranisme està molt ben organitzat i és molt fort, té un sostre: supera còmodament el terç del total de catalans, però no s’acosta a la meitat.

Una altra part dels catalans (la suma de PP i Ciutadans) hi està decididament en contra, però conforma una clara minoria (lluny del terç). Queda al mig un tercer grup (un altre terç molt folgat) de catalans que no se senten concernits ni a favor ni en contra del procés. Una d’aquestes tres raons pot explicar aquesta inhibició: o indiferència nacional; o confiança en una tercera via; o bé extremes dificultats econòmiques que determinen una radical despreocupació política. Les enquestes que presenten Podem com a tercera força catalana abans fins i tot que el nou partit estigui organitzat a Catalunya, demostren que, malgrat el tòpic sobiranista de la “desconnexió”, les inquietuds del terç decisiu de catalans que pot decantar la majoria catalana excepcional estan més a prop de l’agenda mental espanyola (malestar econòmic i irritació contra la casta i els corruptes) que de la catalana.

En resum: el sobiranisme és molt fort, però no prou com per tombar a un Estat que no està disposat a donar un gir de tercera via ni a una negociació que impliqui el reconeixement d’una sobirania diferent de l’espanyola. Tot el que succeirà en els pròxims mesos no serà sinó la constatació d’aquesta impotència i, al mateix temps, la recomposició interna de la jerarquia de poder a l’interior de política catalana.

Demà, Artur Mas intentarà capitalitzar el carisma personal guanyat el 9-N (i reforçat per la querella!) Disfressant, si no jubilant, les sigles del seu partit, molt tocat des del cas Palau i la confessió de Jordi Pujol. Per la seva banda, Oriol Junqueras intentarà contraprogramar Mas amb una nova Casa gran: ERC s’apuntala amb restes decoratives del vell empori socialista. D’altra banda, l’espai polític metropolità també es recompon: el buit que deixa el PSC no l’ocupa ERC sinó Podem. Convidat imprevist, Podem actua com a multiplicador de canvis: la progressió de Ciutadans també depèn de l’èxit de Podem; i fins i tot l’espai d’ICV (al qual també aspira la CUP).

Les dades objectius demostren que, agradi o no, la recomposició política catalana és paral·lela a l’espanyola: la irrupció de Podem pot dinamitar el mapa polític espanyol: la seva inèrcia ha arribat a Catalunya per quedar-se. Més aviat o més tard, per tant, la via catalana haurà de recuperar projectes més possibilistes. I, llavors, potser (repeteixo: potser) el mínim comú denominador (que sí suscita majories excepcionals a Catalunya) recuperarà la centralitat catalana perduda.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button