El Consell Europeu, que es reuneix a Brussel·les demà i divendres d’aquesta setmana, ha d’aconseguir un acord perquè el Banc Central Europeu pugui comprar el deute sobirà dels països que ho necessitin i acabar amb l’especulació dels mercats sobre les economies europees.Jacques Delors ja va advertir el 2002 que la moneda única no era suficient per governar la UE i que la manca d’una política econòmica i fiscal comuna crearia unes distorsions importants en les relacions i en el creixement dels estats. Però la crisi no s’albirava en l’horitzó i cada govern es va entestar a mantenir la seva sobirania -que cada dia era menys sobirana-, i les polítiques comunes que havien d’acompanyar a la moneda única mai van arribar.
Però per entendre la situació en què ens trobem avui pot ser útil recordar els fonaments en què es va basar aquesta Unió el funcionament de la qual avui sembla tan difícil.
El mètode era i ha estat fins fa molt poc el “win-win”, el tots hi guanyen. Un mètode basat en una solidaritat intel·ligent que ha donat a Europa el període més llarg de pau i l’ha convertit en una de les parts del món amb menys desigualtats, en què la confiança entre els diferents pobles ha estat la moneda de canvi.
Avui, la UE es troba immersa en una crisi global, amb una crítica situació dels bancs, un elevat deute sobirà en molts dels seus estats membres, amb un peu a la recessió i un índex d’atur ratllant els 23 milions de ciutadans.
No obstant això, els dos grans – les locomotores de la UE, França i Alemanya – estan més preocupats per afrontar la crisi dels seus propis països i els avatars de la seva política interna que pel futur d’aquesta Europa, sense prestar la suficient atenció a què quan s’obre la via d’aigua al vaixell, tots acaben protagonitzant el naufragi.
Europa necessita canvis urgents per dur a terme una Unió fiscal, crear una agència de ràting europea, introduir eurobons, establir un pressupost propi i una taxa a les transaccions financeres. I tot això implica, ni més ni menys, cedir sobirania cap a la UE.
A l’agenda del Consell es barregen tres possibilitats per a realitzar els canvis: una reforma del Tractat, que podria trigar mesos ja que alguns dels països haurien de fer previ referèndum, un acord intergovernamental, la proposta que fa Sarkozy, però que representaria esfilagarsar la Unió Europea, i, finalment, la modificació d’un protocol sobre el funcionament de l’Eurozona que s’adjuntaria al Tractat d’adhesió de Croàcia que es signarà aquesta mateixa setmana. Aquesta tercera opció permetria una ràpida aplicació dels acords respectant les institucions europees.
La temptació de “Merkozy” és que uns imposin l’esforç i els altres el compleixin. I això mai ha servit per unir Europa. Lamentablement, aquest modus operandi ha servit per dividir i enfrontar-la en massa ocasions.
Recuperar la solidaritat entre els europeus és fonamental per fer front als reptes d’avui. Confiem que això es produeixi aquest cap de setmana a Brussel·les.
Un comentari