« Una entrevista al setmanari El Temps | Inici | Les propostes d’Hollande »
Editorial de L’Hora: El cercle viciós
Per Raimon Obiols | 8 May, 2013
Imprimir
Els governs de Madrid i Barcelona repeteixen, un dia sí i l’altre també, els mateixos clixés. De fet n’abusen tant, que abans de llegir els discursos i declaracions dels uns i dels altres ja en coneixem el contingut. Sabem què diran abans que obrin la boca.
Aquesta rutina persistent respon a les posicions defensives dels dos governs: subsistir, guanyar temps com sigui… Això du a la paràlisi de la que parlava Joan Subirats en un article recent: “És sorprenent la manca de respostes institucionals a la tremenda situació que travessem. Tot sembla enfonsar-se, i els missatges oficials mostren a una elit paralitzada. Un conjunt de dirigents, tant a la Generalitat com a l’Administració General de l’Estat(…) recorren de manera reactiva i defensiva a velles fórmules o, pitjor encara, es refugien en tics autoritaris o sortides estrictament ideològiques.”
Entretant, prossegueix una gravíssima crisi econòmica, social, política i moral. Probablement estem situats, de fet, en el primer capítol d’una crisi de sistema i, com acostuma a succeir en aquestes circumstàncies, es produeixen en la societat uns fenòmens aparentment contradictoris. D’una banda, s’instauren reflexos conservadors, de por al futur; de l’altra, s’obren previsions i expectatives que tendeixen a perdre el contacte amb la realitat.
Després de l’11-S de 2012, la hipòtesi de la independència se situà en primer pla a Catalunya. Fou encoratjada a conveniència pel govern de CiU, amb tots els mitjans a la seva disposició (“La Vanguardia” inclosa). Un Estat català, se’ns digué, era no sols un objectiu plausible sinó perfectament a l’abast; n’hi hauria prou amb seguir el camí traçat pel President-Messies. Després, la Unió europea acolliria el nou Estat amb els braços oberts i, a continuació, es produiria a Catalunya el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.
Les eleccions del 25-N, i el què ha succeït després, han mostrat que les coses eren molt més complicades. La coalició governant a Catalunya no ha pogut amagar els dubtes i divergències que li provoca el fet de trobar-se aculada en el carreró sense sortida en què ella mateixa s’ha ficat. Ara dubta visiblement entre fer una fugida endavant, vers una confrontació arriscada, o bé fer un viratge moderat (sense tenir tampoc, en aquest terreny, uns objectius mínimament clars).
El camí independentista topa amb obstacles que apareixen insuperables, a Espanya i a Europa. “El clam independentista català provoca inquietud a Europa com ha reconegut el mateix president de la Generalitat”, ha escrit Jordi Barbeta, “perquè planteja una qüestió de sobirania en un moment en què la sobirania o, més ben dit, les sobiranies nacionals, són el gran obstacle per resoldre la crisi i normalitzar definitivament la Unió Europea com a ens dipositari de legitimitat política“. El camí més moderat i possibilista tampoc no té un traçat concret, encara cada vegada s’alcen més veus reclamant-lo en els sectors econòmics i socials que tradicionalment donaven suport a CiU, i també dins de la pròpia coalició.
En aquest moment, cap d’aquestes dues opcions té uns objectius realitzables. La primera (la fugida endavant cap a una eventual proclamació unilateral d’independència) seria, com ha escrit Enric Company, “per a qualsevol observador que mantingui fred el cap”, “una aventura abocada a un fracàs perfectament previsible“. Pel que fa a la segona, ni és clara l’agenda ni hi ha cap perspectiva d’una negociació significativa entre els dos governs, que mantenen una relació cada vegada més deteriorada i opaca, amb escadusseres reunions secretes. La conseqüència és la paràlisi de la situació, precàriament compensada per la gesticulació retòrica i la propaganda.
Tot això es produeix en un context en què, a Espanya, les conseqüències socials i polítiques de la crisi, la pròpia acció del govern del PP i la multiplicació esgarrifosa dels casos de corrupció, han anat creant una situació objectivament desastrosa. No és exagerat afirmar que s’han erosionat substancialment els fonaments bàsics de la cohesió social i de la confiança ciutadana en les institucions. S’ha creat un estat de crispació creixent de les opinions públiques, i a Catalunya plana en l’ambient la perspectiva no sols d’una gran frustració col·lectiva, sinó senyals d’una incipient divisió interior. Els xiulets al president Mas en el Trofeu Godó i a la Fira d’Abril no són anècdotes.
En aquesta situació estem. Els dos governs apareixen paralitzats, instal·lats en les habituals recriminacions recíproques, les denúncies i queixes repetides; reiterant els mateixos estereotips, les mateixes expressions fetes, les mateixes fórmules genèriques. Fins i tot els mateixos silencis, matisos i sobreentesos. Qui dia passa, any empeny, deuen pensar… Però les conseqüències actuals i futures d’aquesta situació són molt perilloses.
Ultra la paràlisi, els governs de Barcelona i Madrid tenen altres coses en comú: comparteixen unes mateixes polítiques de desmantellament de l’Estat del benestar; estan afectats per casos gravíssims de corrupció; i s’han anat instal·lant en unes estratègies sense sortida, de les que temen, amb raó, acabar essent víctimes. Per això creuen que les tàctiques de confrontació els hi poden proporcionar excuses, camuflatges per a tapar la realitat i vies d’escapament i supervivència.
El greu problema és que les tàctiques i gesticulacions d’uns i altres, en comptes d’obrir perspectives i adreçar solucions, les van fent cada vegada més difícils. Generen un cercle viciós quasi perfecte.
Categories: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »