« “Tot es jugarà en el Mediterrani” | Inici | Enriquiu-vos? »
Michnik, el papa Ratzinger i el relativisme en democràcia
Per Raimon Obiols | 7 June, 2007
Imprimir
En un article publicat a Nou Cicle sobre la qüestió del Partito democratico a Itàlia, vaig escriure que “el teló de fons en el que cal situar aquesta qüestió és el que s´ha denominat una “ofensiva ratzingeriana contra el relativisme” que, com ha escrit Toni Comín, “es dirigeix a la línia de flotació d´una modernitat que ha construït la raó (la ciència) i la llibertat (la ètica) des de l´autonomia respecte al cristianisme“. Alguns amics m’han preguntat si en aquestes frases hi ha implícita una defensa o un elogi del relativisme.
Depèn. Sobre el terme “relativisme” hi ha actualment una gran confusió. Si es parla d’un relativisme del tipus “tot s’hi val“, cal estar-hi en contra, naturalment, perquè aquest “relativisme” moral constitueix un greu problema que està augmentant en les societats pròsperes individualistes. Si en canvi el relativisme es defineix com una actitud enfrontada a l’intolerància dels qui es creuen en possessió del bé i de la veritat absoluts, i legitimats per tant per imposar-los als altres amb llàgrimes i sang, crec que cal afirmar enèrgicament el relativisme com una base indispensable de la democràcia i la pau, enfront dels fonamentalismes i les seves perversions .
Kelsen deia que “la causa de la democràcia resulta desesperada si es parteix de la idea que és possible el coneixement de la veritat absoluta“, i afegia: “aquells que consideren inaccessibles al coneixement humà la veritat absoluta i els valors absoluts no han de considerar possible sols l’opinió pròpia sinó també l’opinió dels altres. Per això el relativisme és la concepció del món que la idea democràtica implica”. Ara augmenten els “anti-relativistes” que tendeixen a crear (a vegades inconscientment, a vegades no) una confusió entre una i altra concepció del “relativisme”. Em temo que entre ells es compta el Papa Ratizinger. Quan era cardenal criticà durament Kelsen aprofitant una provocadora (i desencertada, crec) evocació que el jurista alemany féu del capteniment de Ponç Pilat quan després de preguntar a Jesus “Què és la veritat?” deixà que una multitud decidís ,”per majoria“, que fós crucificat.
Llegim què diu Ratzinger, en castellà: ” Nada menos que el eminente defensor de la posición rígidamente relativista, el Profesor de Derecho austriaco emigrado a América, Hans Kelsen, ha expuesto inequívocamente su opinión en sus reflexiones sobre el texto evangélico. La pregunta de Pilato es, a su juicio, expresión del necesario escepticismo del político. De ahí que sea de algún modo también una respuesta: la verdad es inalcanzable. Para percibir que Pilato la entiende así, basta con reparar en que no espera respuesta. En lugar de eso se dirige a la multitud. Así quedaría sometida, según Kelsen, la decisión del asunto en litigio al voto popular. Kelsen opina que Pilato obra como perfecto demócrata. Como no sabe lo que es justo, confía el problema a la mayoría para que decida con su voto. De ese modo se convierte, según la explicación del científico austriaco, en figura emblemática de la democracia relativista y escéptica, la cual no se apoya ni en los valores ni en la verdad, sino en los procedimientos. El que en el caso de Jesús fuera condenado un hombre justo e inocente no parece inquietar a Kelsen. No hay más verdad que la de la mayoría“. (Joseph Ratzinger a Verdad, Valores, Poder, Rialp 2005).
Sobre aquest text torna ara Adam Michnik en un article de la revista “Reset“, del qual el diari “La Stampa” ha publicat un extracte: L’errore di Ratzinger. Michnik diu algunes coses sensates, que ens poden ajudar a enfocar millor la qüestió del relativisme en democràcia: “No és la “democràcia relativista” – com pretén Ratzinger la que emet el veredicte contra Jesus, sino el fanatisme de la multitud, que creia posseir una veritat revelada, i l´oportunisme de Pilat, que preferí seguir la multitud per no restar isolat. El fanatisme de la multitud i l´oportunisme dels jutges han portat sovint a la mort innocents, que no havien comès cap delicte. En realitat no foren els escèptics qui enviaren al foc a Jan Hus o a Giordano Bruno, no foren ells els qui decidiren les tortures i fogueres de la Santa Inquisició“.
Em sembla que Michnik te raó: Pilat no és el prototipus del relativisme democràtic, no és el “perfecte demòcrata“; era simplement un “bergant oportunista” que s´espantà davant una horda de fanàtics religiosos.
Categories: Politica europea | 1 Comentari »
June 7th, 2007 a les 11:18
El relativisme cultural és la resposta occidental al desengany amb l’experiment modern.
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/03/modernitat-incertesa-i-desengany.html