El "Partito Democratico" (PD) és un projecte de nou partit polític italià al que s’han incorporat els “Democratici di sinistra” (DS) i la anomenada "Margherita" ("Democrazia e Libertà" (DL) un agrupament de majoria centrista d’inspiració cristiano-social.

Plantegen la constitució d’un partit que els uneixi, fusionant distintes cultures reformistes tradicionals  (la cristiano-social, la liberal i la socialista i socialdemòcrata) a la que s’afegirien aportacions més recents, com les reivindicacions femenines i ecologistes, així com una component que vol una implicaciuó més directa de la ciutadania enfront dels excessos del sistema de partits (es planteja en aquest sentit la generalització sistemàtica de les primàries per l’elecció de candidats/es)

Ambdós grups van celebrar els seus congressos de manera paral·lela i quasi simultània, els DS a Florència i els DL a Roma, per simbolitzar davant l’opinió pública la seva voluntat de dissoldre’s en el futur PD.

El principal inspirador i impulsor del projecte ha estat l’actual President del Consell italià, Romano Prodi. De fet, el projecte deriva de l’experiència de la llista  "Uniti nell'Ulivo", que es presentà a les eleccions europees de 2004 como a llista unitària de quatre components: els "Democratici di Sinistra", "La Margherita", els "Socialisti Democratici Italiani" i els "Repubblicani Europei".  Les primàries per elegir el candidat per les eleccions nacionals d’abril  de 2006 (on fou escollit Prodi, amb  una àmplia participació), i el fet que els vots a les llistes unitàries en aquestes eleccions superessin la suma dels vots dels distints partits, van reforçar el projecte.

En efecte, un dels arguments més forts que avalen el projecte del PD és la gran fragmentació  de partits en la coalició de govern encapçalada per Prodi i, en general, en la vida política italiana. Hi ha 13 partits en la majoria del govern i 8 en l’oposició que encapçala Berlusconi.

El projecte de creació del PD vol fer front a aquesta situació, avançant vers una mena de “ "partito de l'Ulivo", que agregui almenys una part de la majoria de govern. Es tracta d’un motiu poderós i que compta amb una base de suport en l’opinió pública, encara que les enquestes publicades en els dies previs als dos congressos situaven les intencions de vot al PD entre el 23 i el 25 %, mentre que la suma dels sufragis als DS i a la “Margherita” sobrepassà el 31 % en les legislatives d’abril de  2006.   

L’explicació que els líders  DS i DL donen a aquest fet  és que fins ara el procés està protagonitzat pels grups dirigents[1] i que més endavant, en un procés constituent i participatiu, l’ambient s’escalfarà i creixeran les intencions de vot.

Es proposen fer néixer oficialment el nou partit el  2008, després d’una assemblea constituent prevista per octubre de 2007.

El congrés fundacional és previst per la primavera del 2008 (encara que no és descartable que s’anticipi a febrer de 2008) i es preveu que el partit  es presenti com a tal en  les eleccions europees de 2009

Es tracta d’una operació difícil, no exempta de problemes i accidents (de moment una part dels DS s’ha plantat i no segueix el projecte) i que, malgrat ser molt específicament italiana,  té efectes – com estem comprovant aquests dies -  més enllà de les fronteres d’Itàlia.

En efecte, un element important de la discussió, junt amb la qüestió del laïcisme (que a prés una gran importància) és quina serà la col·locació europea i internacional del futur partit (en concret si formarà o no part del  PSE i de la IS).

Actualment els  DS formen part del PSE i del seu grup al Parlament europeu (que compta amb un total de 14 diputats i diputades de “L’Ulivo”) , mentre que "La Margherita" és membre fundador del Partit Demòcrata Europeu,  i  els seus  9 europarlamentaris estan integrats  en el grup liberal (ALDE)  del PE (del que es membre Ignasi Guardans, de CiU). 

Les qüestions en litigi

Per entendre algunes de les qüestions en litigi  darrere del projecte, és útil llegir el  "Manifesto per il Partito Democratico"[2] que Romano Prodi encarregà, el  2006, a tretze persones del món cultural i polític  (Rita Borsellino, Liliana Cavani, Donata Gottardi, Roberto Gualtieri, Sergio Mattarella, Ermete Realacci, Virginio Rognoni, Michele Salvati, Pietro Scoppola, Giorgio Tonini, Salvatore Vassallo, Luciano Violante, així com el socialista Giorgio Ruffolo, que renuncià, per discrepàncies amb l’orientació que prenia el grup de treball).

El document, que es féu públic el desembre de 2006, té catorze planes i un resum dels seus punts destacats podria ser el següent:

• Allò que unirà els afiliats/ades del PD és l’ “interès nacional” (el manifest comença amb les paraules: "Noi, i democratici, amiamo l'Italia".

• Les paraules clau del nou partit son:  llibertat, igualtat, solidaritat, pau i dignitat de la persona:  " Aquests valors ", diu el Manifest, " tenen les seves arrels més pregones en el  cristianisme, la il·lustració i la seva complexa i soferta relació. S’alimenten tant del pensament polític liberal, com del socialista, com del catòlic democràtic”.

• La col·locació  europea  i internacional és definida en aquests termes " Volem (...) contribuir a renovar la política europea, donant vida, amb  el PSE i les altres components reformistes, a un nou i ample camp de forces, que superi la manca d’orientació política en l’ escena continental. I volem concórrer a la construcció en el món d’una nova aliança entre aquells que volen fer de la globalització una oportunitat per a la majoria, i no una ocasió per reforçar el poder i la riquesa d’uns pocs”.

•  el mètode de las primàries per a l’elecció de candidats/es és irrenunciable.

• El laïcisme del futur partit  és descrit  com la presència en ell de les diverses visions morals i especialment religioses: "Concebem la laïcitat no com ideologia antireligiosa ni tampoc com el lloc d’una presumpta i il·lusòria neutralitat, sinó com el respecte i la valorització del pluralisme en les orientacions culturals i les conviccions morals, amb el reconeixement de la plena ciutadania – i en conseqüència  de la seva rellevància en l’esfera pública, no sols privada – de les religions. Les energies morals que emanen de l’experiència religiosa, quan reconeixen el valor del pluralisme, representen per nosaltres un element vital de la democràcia”.

La qüestió del laïcisme

No és estrany que la qüestió de la laïcitat, i la importància que assumeixin en el futur partit els sectors més centristes i confessionals,  hagin esdevingut un motiu de litigi.

Gavino Angius, autor d’ una de las dues mocions contràries al projecte del PD en el congrés dels DS,   va dir en la seva intervenció congressual  que "en el manifest fundacional del nou partit, la paraula “esquerra” no apareix enlloc, i en canvi hi ha una referència al cristianisme des del segon paràgraf”.

En efecte, las referències a les arrels cristianes d’ Europa, que foren obviades en el projecte de Constitució europea, malgrat la insistència del Vaticà i dels sectos polítics confessionals) figuren  entre els trets definidors del futur partit italià.

El teló de fons en el que cal situar aquesta qüestió és el que s’ha  denominat una “ofensiva ratzingeriana contra el relativisme" que, com ha escrit Toni Comín,  "es dirigeix a la línia de flotació d’una modernitat que ha construït  la raó  (la ciència) i  la llibertat  (la ètica) des de l’autonomia respecte a el cristianisme" [3].

En la mesura que, com escriu Comín, "el dard moralitzant del Papa sembla dirigir-se contra una cultura que ha trencat amb la visió tradicional de la família i defensa el matrimoni homosexual, ja no refusa el divorci, obre amb cautela el debat sobre la eutanàsia o no vol prohibir, sense més, la investigació científica amb cèl·lules mare ", aquesta discussió sobre les posicions del futur PD, que es produeix en un context d’enduriment ofensiu dels sectors catòlics més conservadors [4], té una importància evident, també per a nosaltres.

En els sectors DS que en el seu congrés es mostraren crítics o obertament contraris al projecte de constitució del PD (i a la seva eventual “irradiació europea”) es tem la influència  futura que els sectors popular, democristià i  "Teo-dem" de la "Margherita" (Franco Marini, president del Senat,  Pierluigi Castagnetti, vicepresident de la Cambra de diputats, Rosi Bindi,  Paola Binetti, ex presidenta del Comitè "Scienza e Vita", tots ells pròxims a Rutelli), puguin arribar a tenir en relació a les orientacions polítiques del futur partit[5].

D’altra banda, com és lògic, aquests sectors democristians  de la "Margherita" són, també, junt amb Rutelli, els més radicalment hostils  a un ingrés del futur PD italià en el PSE.

La col·locació europea i internacional del futur PD i la seva definitiva identitat ha esdevingut també un important element de litigi. Sobretot perquè hi ha posicions contraposades pel que fa el PSE.

Itàlia és el país europeu on es parla més del  PSE. Les seves sigles, el nom dels seus dirigents i, més en general la qüestió de la identitat socialista, apareixen constantment en el debat polític i en els mitjans de comunicació. De fet, i des de fa temps, la identitat del futur PD es discuteix públicament no sobre qüestions de programes concrets sinó – com  en una espècie de subrogat  identitari – sobre la seva futura adscripció europea.

Fent de necessitat virtut, aquesta és una dada positiva. No sols perquè constitueix un element d’impuls per debatre  sobre las perspectives estratègiques d’ agregació i d’innovació dels socialistes, socialdemòcrates i  progressistes a Europa, per fer un veritable subjecte polític europeu sinó pel fet mateix que el debat italià traspassa les fronteres.

La "derivada francesa"

            A penes acabats els congressos dels DS  i de la "Margherita" tingué lloc, en efecte, la primera volta de les eleccions presidencials franceses.

Aquesta coincidència te importància, des del meu punt de vista,  perquè és probablement la primera vegada en la que dos processos polítics nacionals a Europa s’entremesclen afectant de manera substancial i rellevant els respectius sistemes de partits i les seves possibles evolucions futures. Amb totes minúscules i cometes que calguin, no dubto en qualificar aquest fet d’ “històric”, de tant ple com és  d’oportunitats i riscs per la nostra política europea i nacional.

            Como és sabut, a França Nicolas Sarkozy obtingué el 31,17 %, Segolène Royal el 25,87 % i François Bayrou el 18,57%. 

Bayrou, candidat de la "Union de la Démocratie Française" (UDF) ha fet valer els seus resultats en una compareixença pública en la que es mostrà més crític amb Sarkozy que amb la candidata socialista, sense demanar el vot per cap dels dos [6].

            Va dir que el seu resultat no era el fruit d’ un “vot circumstancial” sinó que  "creava una nova força”. I recordà que "amb Romano Prodi i Francersco Rutelli vam fundar  el Partit Demòcrata Europeu i tenim una idea clara del camí a seguir" .

A continuació anuncià la creació a França d’ "un nou partit polític, el ' Parti Démocrate' " que serà "un partit central, no centrista, que anirà lluny cap el centre-esquerra i també cap el centre-dreta" [7].

Aquest partit estará present en les futures eleccions, començant per les legislatives del 10 i el  17 de juny, amb candidatures a les  577 circumscripcions franceses.

A Itàlia, comentant el resultat de la primera volta francesa, Massimo D'Alema pqrlà d’ un "resultat extraordinari dels socialistes francesos, millor que amb  Mitterrand". Fassino envià un missatge de felicitacions a Ségolène Royal en el que deia: "Estem tots amb tu per aquest magnífic resultat i et donem suport amb passió i confiança per a la segona volta".

Pel contrari, Rutelli es felicità pel  ''gran triomf de Bayrou". Aquest havia enviat un missatge en vídeo al congrés de la “Margherita”  agraint el seu suport a la seva campanya.

Rutelli comentà que els resultats francesos demostraven "que els socialistes no son en absolut suficients i que en el Parlamento europeu acaben sempre fent acords amb els conservadors”. La seva conclusió fou que “a Itàlia portem un avantatge de 12 anys”.

            Els sectors dels DS apuntaren a aquestes contradiccions del PD en gestació. Pasqualina Napoletano, vicepresidenta del Grup del PSE en el Parlament europeu demanà "als dirigentes de la 'Margherita' i al president Prodi gestos e iniciatives de suport a la candidata socialista". I Valdo Spini, un ex-vicesecretari general del vell PSI i  diputat de "l'Unione" es dirigí  a Prodi i a Rutelli per a que "demanin al seu col·lega de partit  François Bayrou" que sol·liciti el vot per a la candidata socialista”.

            Si el PD italià existís ja, aquesta dislocació hauria tingut encara més importància.

La qüestió del Parlament europeu

Més enllà de les discordances, resta la crua realitat que, després de  les eleccions europees del 2009, els candidats i candidates de la aleshores previsiblement constituït PD italià hauran de definir a quin grup parlamentari s’adscriuen en el Parlament europeu.

En la legislatura actual (amb 77 escons italians sobre un total de 782) hi ha 14 membres italians en el PSE[8] y 12  a l’ ALDE[9]. A ells cal afegir-ne  7 que son al GUE[10] .

Si es mantingués un pes similar (o un eventual increment) del centre-iesauerra italià en el pròxim Parlament europeu, la seva adscripció al PSE, a l’ ALDE o a un eventual nou grup minoritari no sería una qestió de poca importància.

Els missatges de Poul Rasmussen y Martin Schulz, en nom del PSE i del seu grup en el Parlament europeu, han consistit a afirmar que el lloc "natural" del futur PD,  era la família socialista i socialdemòcrata. Ja en el darrer congrés del PSE a Oporto (desembre de 2006) s’aprovà una modificació estatutària per facilitar les coses al futur partit italià.

Però Rutelli ha dit en repetides  ocasions que el futur PD pot treballar "amb" el PSE, però no "en" el PSE.  I a la sortida del congrés dels DS, Gavino Angius, que abandona el seu partit  a causa d’aquest assumpte,  declarà taxatiu que " el PD no estarà mai en el PSE. Ho diu  Rutelli i Fassino ha renunciat a la batalla".

Las posicions de Prodi (que ha tornat a parlar de la creació d’un "Ulivo" mundial  i de la unitat de "tots els reformistes" en el Parlament europeu) així com les de Rutelli  (que insisteix que cal crear un "partit demòcrata europeu" entorn del grup que encapçala amb Bayrou ) son degudes a que creuen que a Europa la inèrcia cap a la dreta i la pròpia força de les coses acabarà aconduint a una confluència "natural" del PSE cap els " demòcrates europeus",  en una "terra del mig", una  "casa comú dels reformistes",  centrista i d’amples contorns.  

Es comprensible, en aquest sentit, que un sector dels DS hagi dit que no vol participar en aquest projecte. Volen impulsar un moviment que anomenen "Sinistra Democratica per il Socialismo europeo per formar un partit que aplegui a “tots aquells i aquelles que creuen en els valors i la força de l’esquerra i del socialisme europeu”. Ho han fet sense dramatisme i amb la voluntat d’un possible retrobament futur amb els seus companys i companyes dels DS.

De moment, doncs, un procés per agrupar forces,  les ha dividit. El nou moviment compta amb parlamentaris suficients per fer grup propi a la Cambra de Diputats i probablement al Senat.

Les "qüestions socialistes"

            En la relació introductiva de Piero Fassino en el congrés dels DS es dirigiren missatges relatius al socialisme (esmentat en 31 ocasions), almenys en quatre direccions:

1) S’adreçà als sectors contraris o crítics amb el projecte de PD, dient la millor manera d’impulsar els valors del socialisme hauria de  consistir justament en participar activament en la constitució del PD;

2) Es dirigí als dirigents del PSE i de la IS presents en el congrés (Rasmussen, Schulz, Papandreu, Kurt Beck, etc.), para afirmar la seva voluntat de mantenir-se en la familia socialista europea e internacional;

3) Es dirigí també als  socialistes italians ("Socialisti Democratici Italiani", SDI )  provinents del tronc del PSI i liderats per Enrico Boselli, que  reunits en congrés el  14 d’ abril, es manifestaren molt crítics amb el projecte del PD [11] i acordaren la formació d’una Constituent socialista per reagrupar la diáspora creada per la crisi del vel partit  en la etapa final del lideratge de Craxi.

4) I finalment Fassino  tingué d’adreçar-se, en un exercici més ardu, als seus aliats de la "Margherita" per recordqr-los que "en aquest moment més de la meitat dels 185 partits  de la IS són forces d’inspiració cultural distinta de la socialista". Esmentà com exemples el  Partit del Congrés indi, i el PT brasiler.

Tres  comentaris finals

1. Pel govern  Prodi, la perspectiva de constitució del PD te aspectes positius  (és una vella aspiració personal, i en principi es pot suposar que les disputes entre DS y DL disminuiran en quantitat i intensitat, donant així una major estabilitat a la majoria i al govern) . Però no pot descartar-se que els adversaris a la constitució del futur PD (que poden trobar-se en els camps més insospitats) pensin que la millor manera de  fer avortar el projecte sigui fer caure el govern, que disposa d’una majoria fragilíssima, com més aviat millor.

2. Hi ha sempre aspectes positius  en la idea d’agrupar forces. A més, el procés obert cap a la creació del PD invita i pot  suscitar  altres convergències, a l’esquerra i al centre-dreta. Per a la democràcia italiana, que ha evolucionat cap al bipolarisme però al preu d’una fragmentació partidista enorme, això pot arribar a ser una cosa positiva. Si les confluències es produeixen, poden ser una bona resposta als perills de derives populistes o al risc d’un eventual retorn de la dreta al govern.

Però les incerteses son considerables i quines lògiques prevaldran al final segueix constituint una qüestió totalment oberta. En principi, l’avantatge del plantejament constitutiu del PD  és que està acotat en el calendari i que el resultat és verificable: com a màxim en l’horitzó de juny de 2009 sabrem amb precisió què ha passat i quin és el fruit del procés. 

3. Resta una darrera qüestió, la més de fons. En totes aquestes discussions, de què es tracta: de parlar dels polítics, dels  partits i de les institucions, o de parlar del ciutadà i de la ciutadana concrets i dels seus problemes?

            El risc més evident, en tot aquest afer del “Partito Democratico” , és que la discussió sobre els contenidors (el propi partit, la seva composició,  la seva ubicació europea, els seus líders, les seves tensions internes, etc.) agafi una preeminència tal  sobre la discussió dels continguts (els seus objectius, el seu programa, les seves anàlisis concretes dels problemes de la gent i de les solucions a perseguir, etc.) que acabi fatigant totalment l’opinió pública i afavorint els plantejaments populistes.

 Aquest perill és més evident si afegim que una de les principals qüestions de l’actualitat política italiana és una enèsima discussió sobre la llei electoral (amb la perspectiva inclosa d’un referèndum, i amb una discussió molt agra entre partits “grans” i partits “petits”.

A Catalunya hem tingut una mostra d’aquestes experiències amb la perllongada discussió de l’Estatut. Però la situació d’Itàlia, en aquest sentit, és extrema: una “autorreferencialitat” dels partits i una batalla d’egos entre els líders que (és el menys que es pot dir) no haurien de ser un motiu d’inspiració per a nosaltres.