« Claire Alet: Dones, la revolució inacabada | Inici | Carta a una assistent del Parlament europeu »
Partits del segle XXI
Per Raimon Obiols | 27 March, 2011
Imprimir
Val la pena llegir l’article del Washington Post (que la revista L’Hora ha traduït ) sobre la situació en que es troba el “Moviment del 6 d’abril” de la joventut d’Egipte. Aquest moviment començà creant una pàgina de Facebook donant suport als treballadors que planejaven una vaga pel 6 d’abril de 2008. Posteriorment va esdevenir una xarxa activista que jugà un paper central en la revolta que féu caure a Mubarak. Ara compten amb més de 20.000 membres i gairebé 200 mil seguidors a Facebook.
Però ara, quan es va decidint el desenllaç del procés revolucionari a Egipte, tenen una “crisi d’identitat”: “Què som?”, es pregunta un dels membres: ‘Un grup de resistència? Una organització de drets civils? Un lobby, un grup de pressió? Hauríem de seguir existint?‘ es demana un altre.I alguns responen: ‘Hem complert la nostra missió. Mubarak se n’ha anat.’”
Efectivament, Mubarak se n’ha anat, com Ben Ali. Però tant a Egipte com a Tunísia les coses són lluny d’estar decidides. S’anuncien eleccions, processos constituents, reestructuracions dels espais polítics; apareixen nous partits i altres, abans proscrits, són legalitzats. Els sectors poderosos miren d’adaptar-se a la nova situació, s’organitzen políticament. Seria molt negatiu que la extraordinària energia positiva de les mobilitzacions pacífiques, pluralistes i democràtiques, fos aturada, dissolta o desviada. En aquests països, una joventut s’ha posat en marxa, al davant de les revoltes i reivindicacions, utilitzant les eines de Twitter i Facebook, i ha sabut connectar amb les aspiracions d’una majoria que vol llibertat i justícia social. Sabrà prosseguir aquest procés?
El repte que es planteja després de la caiguda les tiranies és la construcció de la democràcia i dels seus instruments, l’agregació de majories, l’acció de govern. D’una o altra manera, tant els nuclis de poder econòmic com els moviments islamistes, tenen enfocats aquests objectius i estratègies. En canvi, els espais democràtics, laics, progressistes, dels quals els moviments juvenils han estat els exponents d’avançada, corren el doble risc de l’apoliciticisme i de la fragmentació, perquè existeix un gran recel envers els partits i la complexitat del joc polític i electoral.
“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits“, explica William Wan, en l’article del Washington Post. “Els polítics – amb les seves maquinacions de poder, egoisme i corrupció – són el que van empènyer a Egipte a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.
“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comenta Wan, que afegeix: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”
Com consolidar els avenços i prosseguir-los? Com fer política en la nova situació? La resposta que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril” determinarà en bona mesura el futur d’aquests pobles. Seran capaços de construir construir els nous instruments democràtics de la “primavera àrab”, els necessaris partits del segle XXI?
(Cal afegir que aquest és un repte que, amb característiques pròpies, es planteja també a casa nostra, on una gran majoria de l’opinió rebutja l’actual forma d’organització i funcionament dels partits: segons una enquesta recent de Metroscopia, vuit de cada deu ciutadans (el 79%) creuen “que tal i com ara funcionen i s’organitzen, és molt difícil que els partits puguin atreure i reclutar per a l’activitat política a les persones més competents i preparades“).
Categories: Mediterrani, Socialisme | 1 Comentari »
May 29th, 2012 a les 20:47
[...] un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es [...]