« Rajoy i la fatiga | Inici | Per molts anys, PSC! »
Els pronòstics de Lluis Foix
Per Raimon Obiols | 5 March, 2008
Imprimir
“Arriba una crisi de grans dimensions“, titula Lluis Foix una nota en el seu bloc. I acaba el seu text accentuant la nota: “S’apropa una crisi de dimensions colossals. No serà com la de 1929 o la dels anys setanta del segle passat. Pot ser una crisi global que enfonsi el sistema globalitzat que cavalca sense lleis, sense fronteres, sense escrúpols. Els polítics no arribaran a temps perquè no s’hauran previst els instruments per combatre un gran cataclisme’.
Fa uns mesos vaig llegir una predicció semblant de Michel Rocard, referida a la situació econòmica global: “Anem contra les roques i no a llarg termini. Tot això és tan greu i tan perillós que no hi ha altra prioritat que tractar d’aturar aquests riscs“.
En una època ja llunyana, des del moviment obrer es preveia la desaparició ineluctable, a més o menys termini, del capitalisme. Aquesta previsió no procedia únicament dels socialistes: el 1942, Joseph Schumpeter afirmava, en el seu llibre “Capitalisme, socialisme i democràcia“, que “una forma socialista de societat sorgirà inevitablement d´una igualment inevitable descomposició de la societat capitalista” i afegia que aquesta afirmació “estava esdevenint ràpidament una opinió general fins i tot entre els conservadors“. Avui, en canvi, sobretot després de l’implosió del sistema soviètic i d’unes dècades d’hegemonia de la ideologia neoliberal, la situació és diametralment oposada. Ben pocs es plantegen una perspectiva de sortida de l’economia de mercat o de superació del capitalisme, i de manera recurrent els socialistes són interrogats i han de donar explicacions sobre la seva acceptació del mercat. En canvi, paradoxalment, els “insiders” del capitalisme, els millors coneixedors de les seves tripes, són els que es mostren crítics amb l’ evolució del sistema, s’inquieten molt seriosament sobre el seu futur i aixequen la veu d’alarma: diuen que “el capitalisme ha perdut l’enteniment“, per utilitzar una expressió de Joseph Stiglitz, antic economista en cap de la Banca Mundial.
Aquestes veus expertes alerten, amb inquietud creixent, sobre les grans evolucions de l´estructura del capitalisme mundial. Assenyalen que, en la contraposició entre el capital i el treball, el primer ha guanyat i ha imposat el seu poder, no únicament sobre els assalariats sinó sobre qualsevol pretensió democràtica de regulació. Assenyalen, sobretot, que s´ha produït una enorme dissociació en la pròpia esfera del capital, de tal manera que els propietaris – accionistes (constituint un capitalisme anònim i global) cerquen l´enriquiment dissociant-lo de qualsevol esperit d´empresa i de qualsevol altra consideració que el màxim profit, com més de pressa millor.
“Els posseïdors del capital, que cal diferenciar dels caps d´empresa“, ha escrit Jean Peyrelevade, un antic patró del Crédit Lyonnais , “són els 300 milions d´accionistes (la meitat als Estats Units) que hi ha en el planeta. Des de 1947, la part dels dividends en la renda nacional, tant als EUA com a França, ha quadruplicat: la remuneració de les accions augmenta aproximadament dues vegades més de pressa que la taxa de creixement. L´instrument mateix de la inversió a llarg termini €“l´acció- ha esdevingut el suport líquid d´especulacions a molt curt termini en l´esfera financera“.
El capitalisme és un sistema injust, cruel i inestable, però d’una implacable eficàcia en la seva producció simultània de riquesa i desigualtat. És un formidable mecanisme de creació de riquesa, que avui es mostra en plenitud, sobretot en les potències emergents com la Xina o l’índia). Però el greu és que, a la vegada, el capitalisme globalitzat d’avui , el “capitalisme total“, tendeix a liquidar tot contrapoder, tota forma de regulació o de contrapès social i polític, i va transformant-se ell maiteix, produir interdependències creixents i generant, en conseqüència, una inestabilitat i una incertesa creixents (una crisi d’hipoteques immobiliàries als Estats Units, per exemple, provoca efectes globals).
D’altra banda, els mercats borsaris tendeixen a suplantar les banques com a principal eina de finançament, i cerquen la màxima rendibilitat, amb nous instruments dinàmics i “imaginatius“, de risc molt elevat. En el món, uns pocs centenars de milions d’accionistes capitalitzen el seu diner a través d’uns quants milers de gestors d’actius, que imposen els seus criteris als dirigents de les empreses cotitzades en borsa. Empreses obligades a generar una rendibilitat inviable: els beneficis no poden créixer indefinidament al 15 % quan la producció creix al 5%. D’ací la reducció de la part dels salaris, les deslocalitzacions en països de sous baixos, la reducció del pes relatiu de l’economia productiva, el risc creixent de crisis contagioses.
Jo no sé si aquells que,com Lluis Foix preveuen “un gran cataclisme” l’encertaran. Espero que no, i ells segurament també. Nogensmenys, és evident que tenen tota la raó en assenyalar que vivim una situació extremadament perillosa, que demana a crits l’aplicació de reformes globals. I em sembla que el problema, en aquest camp, no és tan la “inconsciència dels polítics” com l’enorme decalatge que els anys d’hegemonia neoliberal i de globalització accelerada han generat entre la potència dels mercats i el poder de la política. Tant de bò la consciència dels riscs de crisi global ocasioni una correcció de rumb i un nou equilibri entre mercat i política .
- Jean Peyrelevade, Le capitalisme total, Seuil, Paris 2005.
Categories: General, Món, Treball | 2 Comentaris »
September 17th, 2008 a les 17:54
[...] darrera etapa (el “veredicte final“, com diu Obama). O bé si el procés que començà en els primers mesos del 2007 amb la crisi de les subprime (i que fins ara ha anat reproduint-se i ampliant-se amb grans [...]
September 18th, 2008 a les 20:50
[...] última etapa (el “veredicto final”, como dice Obama). O bien si el proceso que empezó en los primeros meses del 2007 con la crisis de las subprime (y que hasta ahora ha ido reproduciéndose y ampliándose con grandes [...]