Raimon Obiols: L’apunt del dia/118 (Icones 9: Wifredo Lam i Manolo Hugué)
Icones: Wifredo Lam i Manolo Hugué
16 de maig de 2023
El pintor cubà Wifredo Lam era a Madrid quan esclatà la guerra civil, i s’uní a les tropes republicanes. Emmalaltí i fou enviat al balneari de Caldes de Montbui, on va fer un encontre que canviaria la seva vida. En un cafè del poble va conèixer a Manolo Hugué, gran escultor i, segons els qui tingueren la sort de conèixer-lo, entre ells el meu pare, la persona més divertida de la seva època (una anècdota ho retrata: quan es va saber que traslladava el seu taller, d’Arenys de Munt a Caldes, una corrua d’arenyencs desolats anà en processó a suplicar-li: «Senyor Manolo, no ens abandoni, per favor!»).
Al cafè de Caldes de Montbui, Lam i Manolo parlaren molt (sobretot l’escultor). Segons contava Lam anys després, parlaren molt de l’art negre, aleshores en voga. Manolo li digué a Lam que s’hi havia d’interessar (consell que el pintor seguí). Després li va escriure una providencial carta de presentació per a Picasso. No és exagerat afirmar que Manolo va fer així la fortuna d’un Lam primíssim i convalescent, que el maig del 38 trucà, carta en mà, a la porta de l’estudi dels Grands-Augustins on Picasso pintà el Guernica. Lam va ser rebut efusivament per l’artista malagueny, fascinat en aquell moment per les màscares africanes: “Yo creo que tú tienes algo de mi sangre. Tú debes ser uno de mis parientes, un primo, un sobrino”. El convidà a sopar a la brasserie de la cantonada. «Va demanar per a mi un pollastre sencer», recordava Lam, «que vaig devorar fins els ossos» (Picasso va comentar a Dora Maar que el cubà: “era capaç de menjar-se les potes de la taula”»). Refet Lam, de la fam i de la malaltia, va ser apadrinat per Picasso en el mercat de l’art parisenc: al cap de pocs mesos, el marxant Pierre Lœb li muntà una primera exposició individual i començà a passar-li una quantitat mensual. Fent de poulain de Lœb, pintà més de cent quadres en un any (una pintura cque posava elements del cubisme i del surrealisme al servei dels símbols i mites afrocubans).
Quan els alemanys van ocupar París, el 1940, Lam fugí a Marsella, i va poder embarcar cap a Amèrica en un mercant, el Capitaine Paul Lemerle. En un llibre que dedicà al periple del vaixell (Los árboles portátiles), Jon Juaristi, sense pèls a la llengua, diu de Lam que era «el primer surrealista negro que ni era negro ni habia sido hasta entonces surrealista». Judicis de valor a part, no anava desencaminat: Lam era fill d’ Enrique Lam-Yam, un xinès nascut a Canton i emigrat a Cuba, i d’Ana Serafina Castilla, una mulata criolla, «descendenta llunyana del conquistador Alvar Nuñez Cabeza de Vaca», ha escrit Julia Luzán. «Si me van a llamar algo, ‘afrochino’ tiene mas sentido, pero ¿por qué no ‘Wifredo’ solamente? O que me llamen cubano», deia ell.
Miquel Berga ha recordat, en un article sobre Manolo, que l’escultor «havia passat molta gana en diverses etapes de la vida», sobretot en els anys de guerra, i que en virtut d’aquesta experiència vital havia arribat a una conclusió rotunda: “L’olor de carn a la brasa és millor que tots els perfums de luxe que es venen a París».
Això pot ajudar a entendre el cop de mà que Manolo va donar a Wifredo Lam, i permet imaginar que, a l’hora d’acomiadar-se, en el cafè de Caldes de Montbui, potser li devia recordar una citació, del Rei Lear de Shakespeare, que sempre tenia a punt per a blasmar la catàstrofe de les guerres: «Són la plaga d’aquest temps: els bojos guien els cecs».
