Victòria Camps, amb la qual vaig tenir el privilegi de col·laborar, explicava que no existeixen “continguts ofensius, sinó persones ofeses”. “El problema bàsic -afegia aquesta catedràtica d’ètica- és que l’ofensa és subjectiva”. La subjectivitat està relacionada amb el canvi dels valors i les conductes, així en la vida quotidiana com en la política. Ho vam veure la setmana passada a la presa de possessió del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i en la constitució del Congrés dels Diputats. No només va aflorar la trucada.
“No són èpoques per covards”, va exclamar Puigdemont en la seva investidura. La covardia i la valentia són també valors subjectius. Així, per exemple, el dubte pot ser vista com un senyal de debilitat. No obstant això, es pot afirmar també que la fortalesa d’una persona no es mesura per la força amb la que imposa les seves conviccions, sinó per la fermesa amb la qual es manté en els seus dubtes … En qualsevol cas, la subjectivitat fa que una actitud pugui ser jutjada per uns com covard i valorada per altres com valent.
Va ser més valent Carrillo acceptant al seu dia la bandera monàrquica que ara Iglesias aixecant el puny al final de la seva promesa com a diputat? Va ser més covard Tarradellas havent de domesticar al general Francisco Coloma Gallegos que Puigdemont al prometre “fidelitat al poble de Catalunya” eludint acatar la Constitució i l’Estatut? Deixo la resposta al gust dels lectors. Recodaré només un parell de fets d’aquella transició que avui es menysté.
Santiago Carrillo va entrar clandestinament a Espanya amb perruca -no només ara el pèl és de rigor- i va ser detingut el 22 de desembre de 1976 a Madrid. El líder comunista es va posar la mà al capdavant, va arrencar la seva postís i va dir als policies: “Tinguen, per a vostès; aquests pèls ja no són necessaris “. El 9 abril 1977 -dissabte de glòria- el president Suárez va legalitzar el PCE. Una setmana després, Carrillo va oferir la seva primera roda de premsa a la legalitat amb una gran bandera vermella i groga presidint l’acte: el comitè central acabava d’aprovar el reconeixement de la Monarquia i l’acceptació de la bandera bicolor.
Josep Tarradellas va viatjar a Madrid el 27 de juny de 1977. Culminava així l’operació Retorn. L’endemà es va entrevistar amb Suárez a la Moncloa. La reunió va anar malament. A la sortida, Tarradellas va declarar: “El canvi d’impressions ha estat summament satisfactori; excel·lent”. Martín Villa va tornar corrent al despatx de Suárez: “President, estem davant d’un home de talla política. Potser ens estiguem equivocant “. La resta de la història és més conegut: el “ja sóc aquí”, del 23 d’octubre des del balcó de la Generalitat, i la restauració de la institució en la persona del seu president a l’exili. L’únic acte de ruptura democràtica de la transició: lligava la legitimitat republicana amb la legalitat preconstitucional.
Sí, només un parell de batalletes. Sento haver-los avorrit però van ser també els meus batalles. Reivindico als covards d’aleshores. Gràcies a ells avui podem presenciar l’espectacle dels valents de torn.
La Vanguardia
