La recessió ha tocat fons, i els senyals que arriben de les empreses i de l’ocupació comencen a ser encoratjadores. Però, lamentablement, el futur del creixement i l’ocupació a Europa no és gens favorable. El fantasma de la desocupació, de la recuperació lenta i de la deflació sobrevola sobre les societats europees. La principal raó és que la política econòmica de la zona euro segueix sota la influència de males idees i de prioritats equivocades. Vegem.
Primer. L’atur és el principal problema social i econòmic, però no és un problema polític prioritari a Europa. Als Estats Units sí que ho és. Ben Bernanke, l’expresident de la Reserva Federal, va afirmar que faria tot el necessari, durant tot el temps necessari, fins que la desocupació baixés del 7,5%. La seva substituta, Janet Yellen, manté aquesta prioritat. A Europa, quan l’euro va amenaçar amb descarrilar, Mario Draghi va afirmar que el Banc Central Europeu (BCE) faria tot el necessari per “salvar l’euro”, però no va dir res de salvar l’ocupació i l’economia. Europa no té ben definides les seves prioritats, l’estabilitat de la moneda domina sobre l’ocupació. És una mala prioritat.
Segon. El 2010, a la sortida de la recessió de 2009, els EUA van continuar amb les polítiques d’ajuda a l’economia. Aquestes polítiques han aconseguit crear ocupació, mantenir un moderat creixement i reduir el deute. A Europa, per contra, es va imposar el mantra de l’austeritat com a solució a tots els problemes. El resultat ha estat una segona recessió autoinfligida, que ha augmentat l’atur, la desigualtat i el deute. L’austeritat no funciona. Punt. És una mala idea.
Per què aquesta mala idea domina la política econòmica europea és intrigant. Keynes va assenyalar que, sovint, els governants són ostatges de velles idees que no funcionen. En tot cas, si algun de vostès està interessat en aquest enigma, els recomano llegir el suggestiu llibre de Mark Blytz Austeritat. Història d’una idea perillosa.
Tercer. Com l’austeritat no funciona i ha perdut tot crèdit intel·lectual, els responsables de la política econòmica europea l’han substituït per un nou mantra: la devaluació interna. És a dir, per les reduccions salarials sistemàtiques. És també una mala idea. Tampoc funcionarà. Al contrari, complicarà la vida europea en totes les seves dimensions.
La moderació dels salaris, i la seva vinculació als guanys de productivitat, és una bona cosa. A més, la seva contenció temporal té sentit en un moment en què es requereix enfortir la competitivitat externa. Encara ha d’anar unida a altres polítiques que reparteixin la càrrega de l’esforç de sortida de la crisi de forma equitativa. Però el discurs sobre la devaluació salarial va més enllà i s’està convertint un nou mantra europeu.
No està de més assenyalar que els salaris no van ser els causants de la crisi. Al contrari, els salaris reals, i la seva participació en la renda nacional, han vingut descendint des dels noranta. De fet, l’expansió del crèdit a famílies que no podrien tornar ha estat interpretat per alguns economistes com un intent de donar-los la capacitat de compra que no tenien via salaris. El resultat l’hem vist i l’estem patint. És millor la solució d’Henry Ford I, quan deia que preferia treballadors ben pagats perquè li poguessin comprar els seus cotxes. Era un capitalista coherent amb els seus interessos.
Quart. De la mateixa manera que l’austeritat va provocar una segona recessió, la devaluació salarial sistemàtica pot abocar a l’economia europea a una deflació perllongada, que farà més difícil encara el desendeutar. L’austeritat pública juntament amb la devaluació salarial i l’elevat endeutament és un bidó de gasolina pura per la deflació i l’atur.
Cinquè. L’austeritat i la devaluació salarial assassinen l’economia social del mercat europeu. I arrisquen la democràcia. El capitalisme de masses, el qual està associat a la democràcia, no pot funcionar sense que àmplies capes de població tinguin capacitat de compra.
La història no es repeteix, però rima. I la que estem vivint avui a Europa rima massa amb el que va passar a principis dels anys trenta. Alguna cosa va malament amb la Unió Europea.
Si l’austeritat i la devaluació salarial no funcionen, de què depèn el futur del creixement i de l’ocupació a Europa i Espanya? Almenys, de dues coses.
La primera, que l’euro i el projecte europeu siguin capaços d’anar més enllà de la seva actual lògica, dominada, com acabo de dir, per una errònia elecció de prioritats i per males d’idees. Això no vindrà de cap conversió al San Pablo dels països que avui imposen aquesta lògica. Requereix que els països mediterranis estiguin més presents en el joc europeu. Europa no és un somni que es construeix mentre dormim, és una batalla diària entre interessos nacionals. I els interessos espanyols estan encara molt poc presents en els organismes europeus i en els grups de treball de la Comissió Europea, que és on es construeix de veritat Europa.
La segona condició és que els espanyols siguem capaços d’articular un nou contracte social, un new deal, per enfortir una economia productiva, innovadora i amb capacitat de crear ocupació de qualitat i bons salaris. Per aconseguir-ho necessitem construir una santa aliança entre tres objectius: enfortir la nostra base industrial, fomentar el coneixement útil, aquell que posa en relació la capacitat de crear coneixement i investigació que avui tenim amb les necessitats d’innovació de la indústria, i enfortir la capacitat de ocupació de qualitat mitjançant una formació professional vinculada directament a la indústria. Sobre aquesta santíssima trinitat parlaré en el meu proper article.
