« Els catalans, “una mica esquizofrènics”? | Inici | EUtube »
Palestina-Israel: la desolació
Per Raimon Obiols | 2 July, 2007
Imprimir
Des que vaig llegir el prefaci que va escriure per l’edició de 1990 de “L’étrange defaite” de Marc Bloch (un dels llibres que més efecte m’han produït), he mirat de conèixer els textos de Stanley Hoffman, gran professor francoamericà (o a l’inrevés?) de les relacions internacionals. És un liberal realista, enemic de dogmes i utopies, que creu que l’unilateralisme nord-americà està fent estralls.
Hoffman és un “camusià“: “Hi ha dues idees bàsiques que vaig aprendre de Camus.”, ha escrit, “L’una és que no existeix el progrés lineal. La roca tendirà sempre a rodolar de nou cap avall, i no es pot donar mai res per acomplert. L’altra és que s’ha de tornar a intentar; que la roca rodoli avall de nou no ha fer-nos desistir d’empènyer-la cap amunt”.
Aquest any, però, Hoffman no ha aplicat aquestes idees. No ha donat als seus cursos a Harvard, i no sols per raons d’edat, segons explica: “Una raó per la que no he ensenyat relacions internacionals aquest any és que ho trobo descoratjador. No hi puc plantar cara. Si algú m’hagués dit que després del final de la guerra freda no sentiríem parlar d’altra cosa que de terrorisme, atemptats suïcides, gent desplaçada i genocidis, no m’ho hauria pogut creure“.
El 1975, Hoffmann va escriure un article recomanant a Israel una nova política per assolir la pau (“un assaig que ara es podria publicar sense canviar una paraula” va dir fa poc, afegint que “al menys la meitat del terrorisme actual desapareixeria si el conflicte entre Israel i Palestina es resolgués”).
M’ha vingut Hoffman al cap avui, després d’una llarga jornada en la comissió política de l’APEM (l’Assemblea parlamentària euromediterrània) i també en el seminari que el grup socialista del parlament europeu ha celebrat sobre el “procés de pau” al Pròxim Orient. Escoltant avui els uns i els altres (jueus i palestins), i encara els altres (europeus i nord-americans), no m’he pogut estar de pensar, i de dir, que en el joc continuat dels retrets mutus, de les crítiques “als altres“, correm el risc que, en el conflicte Israel-Palestina, la roca caigui tan al fons de l’estimball que hi resti durant generacions. La situació, a Gaza (demà potser a Cisjordània), si no es produeixen canvis radicals d’enfocament d’uns i altres, que de moment no s’albiren, pot fer degenerar encara més una situació catastròfica.
Fa uns anys em semblava que la única solució de futur per fer la pau (i per fer viable el propi Estat d’Israel, com José Ignacio Urenda no es cansava de repetir) eren dos Estats sobirans. Ara començo a pensar que potser tenien raó els minoritaris que, des de fa dècades, creien que la única solució possible passava per un Estat binacional. Però avui aquesta seria una veritat tràgica perquè sols podria esdevenir una perspectiva possible després de dècades i de generacions sotmeses a terribles sofriments. Evocar-la no faria probablement altra cosa que empitjorar les coses. Entretant, què hi ha sinó l’esforç de Sísif, amb una tènue esperança que la tesi del “com pitjor millor” a vegades es verifica?
Abu Mazen (Mahmoud Abbas) va parlar per telèfon amb Bush després dels esdeveniments fratricides de Gaza.
Segons ens ha explicat avui un dels seus consellers, el president palestí felicità el president nord-americà: “ha aconseguit vostè una bona base d’Al Qaida a Gaza“. Així estan les coses.
Categories: General, Mediterrani, Món, Semblances | Sense Comentaris »