« Lula, per exemple | Inici | Malestar o pacte »
Barcelona demà: Una invitació al debat
Per Raimon Obiols | 9 November, 2010
Imprimir
(Aquesta va ser la meva intervenció en la primera reunió de Barcelona demà, el passat 3 de novembre).
En l’acte de presentació de la candidatura socialista a les primeres eleccions municipals, l’any 1979, algú cità Carles Riba. No recordo qui fou però en canvi la citació m’ha quedat gravada. Deia més o menys (la reprodueixo de memòria): “La ciutat serà nostra perquè sols nosaltres en comprenem en profunditat el profús espectacle”. Sí, la ciutat seria del poble: el nostre lema era “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”). Ens reapropiaríem democràticament de Barcelona en el nou període de llibertat, de democràcia local, després de tants anys de dictadura, de despossessió, de tantes injustícies i desastres urbans.
Els socialistes, que havíem iniciat feia poc l’apassionant aventura de la unitat, compreníem la ciutat perquè en petit en reflectíem també el seu “profús espectacle”. Amb gent dels barris i de les associacions veïnals, treballadors i sindicalistes, mestres, escriptors i intel·lectuals, comerciants i petits empresaris, algun caputxí de Sarrià i menjacapellans excombatents de la República, joves estudiants, catalans d’origen i catalans de destí, el socialisme barceloní constituïa un col·lectiu plural, de formidable potència. No necessitava un “relat” o “narrativa” sobre Barcelona, perquè tenia una “teoria” de la ciutat com a resultat del joc combinat d’experiències múltiples i d’uns anhels compartits de futur.
Sí: una “teoria”, amb tots els seus efectes mobilitzadors, pràctics i positius; i també funcionant com antídot de possibles derives. En un article recent (Amar la duda), Manuel Cruz citava Horkheimer: “El menyspreu per la teoria és l’inici del cinisme en la pràctica“.
Sobre aquella base vital s’ha construït, conceptualment i pràcticament, una gran obra col·lectiva de govern democràtic de Barcelona. En uns moments en els que internacionalment es parlava de la “mort de la ciutat”, Barcelona va emergir, ha escrit Jordi Borja, “com la promesa renovada de la ciutat moderna i democràtica.” (La ciutat, entre la despossessió i la reconquesta)
Trenta anys després, Barcelona és la de sempre, “la gran encisera”, però s’ ha transformat profundament. En molts aspectes ha estat extraordinàriament millorada. És reconeguda com una ciutat en els primers llocs europeus; ha estat i segueix sent un gran referent internacional. Però té al davant nous problemes i noves possibilitats, nous reptes: no s’ha d’aturar.
Per això cal parlar del futur d’aquesta aventura col·lectiva amb una mirada nova vers el futur que, quan calgui, miri també al passat. Volem discutir sobre els reptes de la Barcelona de demà. Volem debatre els problemes de la Barcelona d’avui, els que té a peu de carrer i en la seva carn social i cultural. Són les qüestions que, en la seva complexitat, amb les seves contradiccions i el seu potencial de futur, ha d’afrontar una esquerra del segle XXI. “La ciutat”, diu Borja en l’article esmentat, “és una metàfora de l’esquerra, en la doble dimensió individual i social, lírica i èpica. Tant la ciutat com el socialisme tenen la vocació de maximitzar la llibertat individual en un marc de vida col·lectiva que minimitzi les desigualtats”.
Avui la política necessita perspectiva, pensar en el temps i amb temps, insistir en el raonament, la informació, la pedagogia. Hi ha una crisi de la política, que es mou en la immediatesa del dia a dia, l’afany d’agradar i d’agredir, la dictadura de l’instant, la mediatització – i sovint la manipulació – de mitjans de comunicació que juguen la carta de l’antipolítica. “A tots els països” ha escrit Lluís Bassets, “avança la desafecció i l’antipolítica, en molts casos a cavall de poders mediàtics que saben explotar les baixes passions” (Entre el cansancio y la catástrofe).
Per això volem parlar de la ciutat. Nou Cicle us convida a discutir sobre el present i el futur de Barcelona amb el mètode que fonamenta la ciutat democràtica: la discussió política, la deliberació col·lectiva, sense presses i sense altre objectiu instrumental que contribuir a una renovada “teoria de Barcelona”, amb les minúscules que corresponguin, de cara als propers anys.
Categories: General | Sense Comentaris »