« Europa i l’opinió pública global | Inici | Utopies »
Existeix el progrés?
Per Raimon Obiols | 23 February, 2008
Imprimir
Existeix el progrés? Es pot respondre que sí, però menys del que voldríem. Joan Salvat-Papasseit deia que “el món camina poc, però camina“.
A començaments del segle XX, a Europa, la creença en la idea de progrés era àmpliament compartida. La visió de futur que tenien escriptors, artístes o polítics era majoritàriament molt optimista. La burgesia (la que va viure realment la “belle époque“) mostrava la seva confiança en el progrés constant del comerç, la tècnica, la ciència, la cultura. Els treballadors (que no vivien cap bella època) confiaven però en la seva força creixent, en l´èxit de les seves lluites: tenien una fe optimista en el pervindre, en “el sol de l´avenir“.
Vingué després un segle de guerres i totalitarismes (l´”edat dels extrems“, en expressió de Hobsbawm), amb una seqüència d´esdeveniments tan terribles que la pròpia noció de progrés ha estat qüestionada, com si fós una cosa del passat, un breu període de la història europea .
Avui, a inicis del segle XXI, tenim considerables dificultats a l´hora de manejar el terme de progrés: les posicions que sobre el mateix dominen a Europa són d´escepticisme. Sembla que quant més una societat ha progressat (més ha generat oportunitats, drets, llibertats o garanties) més complicada es fa la noció de progrés, més incert és definir què és i què no és progrés, com es qualifica, com es mesura el progrés. D´altra banda, el creixement de la riquesa, del PIB, del consum, ha introduit en les nostres societats nous problemes, nous conflictes i nous dilemes.
Això porta a alguns a afirmar que cal abandonar la pròpia noció de progrés: és oblidar als altres, a la majoria de gent pobra, humiliada, oprimida, que encara que no es faci masses il·lusions sobre el futur, té del progrés una idea molt concreta (i hi creu, vol creure-hi, necessita creure-hi). Qüestionar la noció de progrés és també perdre la perspectiva pel que fa a la pròpia condició: àdhuc els que la neguen es negarien a posar-se en mans d´un dentista del segle XIX.
Resta però la incertesa sobre la noció de progrés general, que ens impedeix la confiança pròpia d´un passat que avui considerem excessivament optimista i ingenu. És una incertesa que deriva del fet que avui sabem que una idea de progrés no pot ser establerta sobre la confiança en una pauta lineal i unívoca, i que la idea de progrés ha de ser pensada en una diversitat de dimensions que, a més, poden entrar en contradicció entre elles.
La conclusió a treure és, em sembla, doble:
1/ a la noció de progrés cal sumar-hi sempre la necessitat d´ informació, debat i decisions lliures, plurals i pluridimensionals, per resoldre democràticament el conflicte inevitable que sorgeix quan es valoren només els costos i beneficis d´un progrés en una sola dimensió;
i 2/ una idea lineal i incrementalista de progrés s´ha d´aplicar solsament al creixement dels drets i de la igualtat, per tal que els homes i les dones d´ arreu del món puguin assolir les condicions per debatre i decidir democràticament sobre el progrés que volen. No hem de ser intransigents sobre què és o què no és progrés; ho hem de ser enfront de tot allò que nega o impideix els dret col·lectiu per a deliberar i decidir-ho en llibertat.
Categories: General, Món, Socialisme | 2 Comentaris »
February 24th, 2008 a les 12:38
Des del meu parer diria que, com massa vegades acostuma a passar, no es va entendre ni aplicar bé el concepte de progrés i això ha produït que al llarg dels temps tingui diverses significacions per hom que s’ho troba i ho repensa.
La foto que has fet anar ho explica tot. Ens hem limitat i hem concentrat tots els nostres esforços amb aplicar el progrés als humans i se’ns ha passat per alt la Terra; som com les persones que per manca de costum o perquè tant els hi fa, cuiden molt el seu jo (i no parlo d’un egoisme), però, tenen la casa com una lleonera…
Si haguéssim tingut la molèstia de pensar també amb aplicar el progrés als nostres medi-ambient, si haguéssim mirat primer al futur i no ens haguéssim quedat en el present i sobretot en el ara, potser hauríem tingut més previsió i ara el progrés no semblaria per uns un altre fracàs de la humanitat.
Les coses no poden ser per tothom igual, però, aplicades amb coneixement del medi, situació geogràfica, possibilitats i efectes a llarg termini, poden donar les mateixes oportunitats de bona qualitat de vida i benestar per tots els humans; és el que s’anomena ordre, i considero que és el que li ha mancat al progrés.
February 25th, 2008 a les 12:56
Hi ha “mecanismes de defensa” en l’esser humà que els nostres gens s’encarreguen de transmetre per assegurar-ne la supervivència de l’espècie. La creença en el progrés en seria un. Això, però, no prova ni nega l’existència del progrés.
Sortosament hi fets objectius que ens mostren que el progrés és evident en certs àmbits concrets. Això ajuda…
Els drets humans s’assoleixen poc a poc en alguns paisos. La tecnologia és el camp on el progrés és més visible. Però hi ha progrés en l’evolució del medi ambient? Hi ha progrés en el malbaratament creixent dels aliments en el mon occidental enfront a la fam en tantes zones del planeta ?
Penso que cal acompanyar sempre la paraula “progrés” d’un complement indispensable: progrés en què…?, progrés a on…?
Penso que no hi ha Progrés (en majuscula) hi ha diferents “progrés” segons el tema, el lloc ( i els interessos de l’observador).