Els costos i beneficis de la secessió d’una regió relativament rica com Catalunya no poden desvincular-se de la qüestió del federalisme europeu. Per federalisme europeu em refereixo aquí a l’adopció de mecanismes de decisió comuns i democràtics (i no tecnocràtics) aplicats a una selecció de polítiques, en la línia de la proposta d’una càmera pressupostària per als països de la zona euro de Thomas Piketty. Això implicaria eliminar de facto les fronteres als efectes d’aquestes qüestions.Un article escrit per l’economista Rodríguez Mora i els seus coautors il·lustra l'”efecte frontera” en el comerç internacional: si Catalunya se separés i es creés una nova frontera, els intercanvis amb la resta d’Espanya descendirien a un nivell similar al de Portugal amb Espanya. En aquest article es calcula que el cost d’aquesta disminució del comerç podria arribar al 9% del PIB, que és més que el dèficit fiscal que Catalunya suposadament deixaria de patir respecte a la resta d’Espanya. També troben que l’efecte frontera és en general considerable entre parells de països europeus, fins i tot en el context del mercat únic i la unió monetària.
Els crítics amb aquest plantejament han argumentat que una reducció d’aquesta magnitud en el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya necessitaria molt de temps, i fins i tot en el llarg termini és difícil imaginar que els espanyols perdrien de tal manera la capacitat d’interactuar amb els catalans (que parlen espanyol i que no tenen cap raó personal per no comerciar amb els espanyols), i que qualsevol disminució es veuria compensada per l’augment del comerç amb altres països, presumiblement europeus.
Però el comerç no és una cosa que simplement succeeix, sense cap tipus de condicions institucionals prèvies. Si la reducció progressiva dels intercanvis amb la resta d’Espanya s’ha de veure compensada per un augment del comerç amb la resta de la UE, això significa (a menys que un pensi que el comerç no té mecanismes que el sustenten) que les relacions amb la resta de la UE hauran de reforçar-se mitjançant institucions com les que faciliten la densitat del comerç que Catalunya ha mantingut amb la resta d’Espanya al llarg de segles. A Espanya, aquestes institucions han inclòs una llengua, aranzels comuns, una moneda, un exèrcit, migracions, una lliga de futbol, canals de TV, grans empreses comunes, cançons, acudits, amistats i projectes culturals comuns. Amb Europa, no tenen per què ser exactament els mateixos mecanismes, però seran necessàries algunes institucions comunes més enllà de les ja existents (i més enllà de la Lliga de Campions), i sembla raonable esperar que la UE proporcioni la plataforma d’enlairament per a elles. És plausible pensar que Catalunya pot aprofitar-se gratuïtament d’algunes institucions i gaudir dels seus beneficis sense ser membre de la UE, encara que alguns dels beneficis són difícils de gaudir sense ser un Estat membre (els programes de subvencions, la política de defensa de la competència, el crèdit bancari). Sembla més probable que, per gaudir dels beneficis comercials d’un mercat més integrat, a Catalunya se’ls demani que contribueixi als seus costos, suposant que tots els altres estats membres acceptin al nou país després de la secessió.
(El text complet d’aquest article pot llegir-se aquí, a Agenda Pública ).
Progrés Real/Progreso Real
