S’acosten dates clau per a Catalunya i Espanya. El pelegrí de Santiago es troba en una cruïlla de camins. I el de Montserrat en una altre. Però la cruïlla és la mateixa. A un costat, reafirmar-se en l’actual estructura de l’Estat de les autonomies. En l’oposat, accedir a la independència de Catalunya. I, al davant, el camí del mig: avançar en el diàleg i pactar la coexistència de la sobirania espanyola amb la catalana. Es mantindria la unió d’Espanya i dels seus pobles, i alhora l’estatus de Catalunya com a nacionalitat amb estructures d’Estat. Encara que als pelegrins els queda una opció: mantenir-se on són, que significa retrocedir.
El més còmode és no moure d’on són. Romandre en la seva eternitat. De fet Castella, que mana a Espanya des de La Moraleja i Porta de Ferro, és el “present etern”, i Catalunya és el “futur etern”, i ho és perquè no mana. Una, Castella, és el present etern perquè és molt reticent a canviar. És com les imatges dels seus cristos: una mort que no acaba de morir. Cristos sempre dolguts que mai ressusciten. D’un fang prieto. L’altra, Catalunya, que no té cristos de fang, sinó venus d’escuma marina i núvols de filferro i disseny, és el futur etern: sempre esperant d’Europa o d’ultramar, de Roma o d’algun rei bo, i fins i tot de si mateixa, com a ens rotundament propi. Catalunya és l’eternament futur, cada any amb algun novum d’anunciar. Castella és l’eternament present, esbalaïda al seu factum imperial i castís, i somiant a Espanya com la nació que tant li costa ser.
Però aquests dos pelegrins no poden quedar-se on estan, en el seu somni etern. Han d’avançar en el seu objectiu comú: una Catalunya lliure i sobirana en una Espanya plurinacional i unida en llibertat. Més que federal, gairebé confederal, i per tant amb una nova Constitució profundament reformada en la seva estructura territorial. Canviar les regles de joc, però no trencar la baralla. Ha arribat l’hora de fer-ho, si no volem córrer riscos innecessaris.
Mas i Rajoy tenen una responsabilitat històrica i han d’estar a l’altura. Cal fer-ho, encara que ara mateix no els sembli possible. Però cal fer-ho possible, a força de diàleg, perquè, a Montserrat o a Santiago, tots els camins s’ajunten, i en política avui més que mai. Val més això, posar-se a dialogar, conjugar sobirania i sensatesa, que aventurar-se en el possible, però innecessari.
