Florentino Pérez, el “ser superior” com li va cridar Butragueño (a qui al seu torn li diuen “el Buitre“), no aprèn. La seva DUI (Declaració Unilateral d’Independència) va durar més de 8 segons però no va passar de les 48 hores. En aquest món de sobrenoms i sobreentesos, els rics no volen ser molestats pels pobres, als que no obstant això necessiten.
Però el Sr. Pérez havia d’haver après del seu estrepitós fracàs recolzant l’Operació Roca el 1986 (una operació política a escala espanyola en aliança amb la dreta nacionalista catalana), que quan les coses del privilegi semblen el que són, en una societat democràtica , no tenen moltes possibilitats d’èxit. Trenta-cinc anys després ha tornat a cometre el mateix error amb la Super Lliga. Creia que era possible imposar el valor de els diners tal qual, al descobert, semblant el que era, un intent dels rics de quedar-se amb el pastís, i controlar-lo, tot i prometent repartir alguna engruna. És com si els rics diguessin que a partir d’ara no pagaran impostos perquè ja s’encarreguen ells de redistribuir. El fiasco ha estat tan sonor com el de l’Operació Roca el 1986, i el seu intent d’aliar-se amb catalans que són com ell de nou ha servit de poc.
No. Avui dia perquè els privilegiats s’imposin, el primer manament és que no semblin el que són. Això és el que intenta fer Isabel Díaz Ayuso (IDA) a Madrid: parlar de llibertat, cooptar pocs però sorollosos ex-socialistes, parlar bé dels excompanys morts o fora de combat d’aquests últims. O sigui, fer com fan des de fa 10 anys els independentistes catalans, que saben perfectament que no poden en cap moment semblar el que són. Si el “ser superior” no adopta estratègies una mica més sofisticades, més dissimulades, mai aconseguirà alguns dels seus objectius, com són els de manar directament en l’esfera política, o presidir el pastís mundial de futbol. Ahir hi havia un perfil extraordinari del president del Real Madrid al Financial Times. Revelant la seva aliança amb un expresident d’Endesa, explicava que Pérez intenta en el futbol el mateix que intenta en els seus negocis en sectors regulats: aconseguir estabilitat a través de congelar qualsevol poder polític que se li escapi. Només que això està condemnat al fracàs en les societats democràtiques, tret que s’adoptin estratègies més sofisticades.
Es va enfrontar a Boris Johnson en lloc d’aliar-se i aprendre d’ell a mentir molt més, a no semblar el que és, a ensumar l’opinió pública, tot i que al primer ministre britànic li importin un rave els seguidors de el futbol.
IDA, en la seva lluita sense quarter perquè els rics de Madrid no siguin molestats, aparentment en sap més, i intenta plagiar pàgines senceres, encara que no totes, del trumpisme català (també de l’original). Sense complexos.
A Catalunya el secessionisme d’elit intenta aprendre dels seus errors, per bé que, fruit d’un ja llarg recorregut, se li van notant els patrons de conducta. Com va dir Obama en un famós discurs a Sud-àfrica, en ocasió del centenari de Mandela, abans quan s’enxampava algú de l’esfera política mentint, els mentiders callaven i es donaven per al·ludits. Ara, segueixen mentint. És el que ha passat amb l’escriptor Javier Cercas: aquest demostra una mentida a la tele, i llavors l’acusen amb una altra mentida, que al seu torn l’escriptor demostra que és falsa. Apareix aleshores la ubiqua masovera de l’independentisme rectificant però ratificant, per tal que Cercas o qui pensi alguna cosa semblant al que aquest pensa, quedi retratat (és igual l’evidència) com el personatge que interpreta Ralph Fiennes a La Llista de Schindler. Aleshores segurament repetiran “feixista, feixista” alguns abduïts que havien estat en l’esquerra i que ara repeteixen com cotorres les consignes de la masovera, per molt de dretes que sigui aquesta. És d’aquest totum revolutum d’on Florentino hauria d’aprendre.
El combat per molestar i frenar els rics secessionistes que no volen ser molestats continua, i requerirà sofisticació. Perquè és la lluita del nostre temps, en el futbol i més enllà.
Progrés real, 25 d’abril de 2021
