En un món tan cruel com l’actual, els joves han d’acceptar la humiliació com s’accepta el sol o la pluja. Si busquen un treball relacionat amb els seus estudis, sovint han d’anar a la quinta forca. Sovint, en la quinta forca tampoc aconsegueixen el treball adequat. Sovint, ni en la quinta forca treuen cap: comparteixen pis amb desconeguts i no poden arrelar. Perllonguen en època ja adulta la interinitat de la joventut. Per força els pengen: molts joves de més de trenta anys s’han acostumat a aquests anys de vagareig o pelegrinatge que en temps de Goethe es denominava Wanderjahre: una època intermèdia, de formació i d’aventura, que tenia un destí clar: la conquesta de l’estabilitat i la maduresa, la serenitat i el rigor crític. Però l’aventura dels nostres joves en els aiguamolls de la interinitat s’eternitza. No té destí. S’acosten als quaranta, però segueixen peregrinant com si en tinguessin vint. La interinitat és el seu destí.
Quan han tingut la sort (o el desig) de poder quedar-se al país i de trobar una feina, molts d’aquests joves han d’acceptar sous bastant inferiors als que cobraven els seus antecessors per a la mateixa funció. Els empresaris ho imposen amb l’excusa de la crisi, els sindicats ho toleren i els madurs companys de treball, que gaudeixen d’altres tractes i altres sous, també. El filòsof Sloderdijk va augurar un xoc social entre els que treballen sota la protecció de l’administració de l’Estat i els que treballen a la intempèrie, buscant-se la vida. La tensió intergeneracional seria una segona versió de l’antagonisme seguretat-inseguretat: el xoc entre les generacions que han pogut conèixer i allargar fins a la jubilació (o prejubilació) les seguretats del capitalisme anterior a la crisi, i les noves generacions que han hagut de créixer, acceptar i resignar-se a la provisionalitat.
Però si avui escric sobre les cruels humiliacions que els joves han d’acceptar en els temps actuals no és per especular genèricament, sinó per valorar dues notícies de la setmana passada. La protagonista de la primera és Clío Almansa, una noia catalana que, buscant feina, va patir una experiència degradant. Els quaranta candidats al procés de selecció de l’empresa Ecoline 2010 de Mataró van ser convidats a rebre un curset que, després d’unes sessions convencionals, va donar un gir inquietant. Els seleccionables van ser obligats a jugar al típic joc de les cadires. Hi havia menys de quaranta i els que quedaven dempeus, eren eliminats. Després, el seleccionador va proposar el joc del mocador. Es va situar en el centre de la sala i amb un bitllet de 50 euros a la mà va dir: “El bitllet serà per a qui l’agafi, i forma part del seu primer sou”. Tots els seleccionables van saltar, bestialitzats per la necessitat, a la caça del bitllet. Clío va quedar atrapada en el tumult. La van traslladar a l’hospital amb una vèrtebra trencada. Ara pledeja per intentar recuperar una petita part de la dignitat (i la salut) perduda. Tothom ha relacionat aquest episodi amb El mètode Grönholm, la cèlebre obra de teatre de Jordi Galceran (l’obra d’autor català més representada al món), que narra el procés de degradació d’un grup d’executius sotmesos a un procés pervers de selecció. Però com passa en les obres d’art i en els apòlegs morals, l’obra de Galceran no pretenia reproduir la realitat: volia remoure les consciències portant al límit una fantasia especulativa. La vivència de Clio, en canvi, conté l’obscenitat de la realitat: és l’ètica d’avui, nua. A pèl.
Un altre episodi generacional de la setmana el va protagonitzar Ernest Maragall. Acceptat ser candidat d’ERC a les eleccions europees, ha posat preu a un cognom de densa connotació cultural i política. La jugada de Junqueras, incorporant aquest cognom al seu domini, té sentit estratègic i és molt legítima. Ja ha estat prou comentada. També és legítim, naturalment, que Ernest Maragall canviï d’idees. La immutabilitat és per a les estàtues, no per a les persones. Però Ernest no posseeix en solitari el seu cognom. És també el del seu germà. Millor no valorar una qüestió tan delicada. Millor centrar-se en aquesta altra: mai saciarà el protagonisme de la generació de 1968? Mai es satisfaran aquells que, en ple franquisme, van protagonitzar la ruptura de la moral tradicional, van incorporar totes les innovacions culturals, van dirigir i van pactar la transició, van construir i van usufructuar durant més de trenta anys les institucions democràtiques i van decidir tots els girs tàctics i estratègics que ens han portat a aquest?
No nego la possibilitat que la gent gran tingui un alt protagonisme. Al contrari: el papa Francisco i el president Napolitano són grans i fan un grandíssim treball. No és problema d’edats, sinó d’una generació que actua de tap. No és estrany que el pas donat per Maragall hagi irritat el jove Bernat Dedéu, exponent d’una brillant generació de joves intel·lectuals que volguessin competir en igualtat de condicions amb els d’altres generacions i gairebé sempre es veuen obligats a acceptar, com en la vella mili, l’imperi del barroer. La generació-tap ha tingut totes les oportunitats. Ho ha dirigit tot. Però no es resigna a fer l’únic gest que li falta. El de la modèstia. Contribuir al recanvi generacional cedint el pas.
