La manifestació de l’11 de setembre a Barcelona significa un salt qualitatiu en la història del catalanisme polític. L’eix del nacionalisme català es desplaça cap a la independència. I així ho va entendre el president Artur Mas, que, en la seva conferència de premsa de valoració de la Diada, va assumir la responsabilitat de liderar la traducció política de la manifestació. Mai un president de la Generalitat restaurada havia tingut un discurs tan inequívocament independentista. Artur Mas ha deixat en segon pla la qüestió del pacte fiscal -argument central de la legislatura fins ara- per desplaçar l’accent cap a la transició nacional. I va defensar com una cosa “natural” i “sense dramatisme” que Catalunya tingui un Estat propi per ser un país com els altres.
Com la independència ha aconseguit una posició hegemònica en el catalanisme? Com un moviment que, només fa deu anys, començava a emergir de la marginalitat ha aconseguit un creixement tan espectacular? Per a mi, hi ha un factor fonamental: la profunda transformació de la societat catalana. Les noves generacions no tenen res a veure amb la generació de la Transició. No tenen les pors, les complicitats i els prejudicis que teníem nosaltres. Han estat formades a l’escola catalana, amb uns referents culturals molt diferents i han assumit amb naturalitat la condició de Catalunya com a país. Els fills dels que van arribar a Catalunya en els anys seixanta des de la resta d’Espanya, van néixer aquí i tenen uns paràmetres sentimentals molt diferents. Per això l’independentisme ha crescut en transversalitat social i cultural.
La recurrent confrontació entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, amb rèdits electorals per a les dues parts, ha estat expressió de l’eterna incomprensió entre Espanya i Catalunya i el motor de desafecció. Trenta anys després, l’Estat de les autonomies no ha resolt el problema de la inserció de Catalunya i del País Basc, sinó més aviat al contrari: els ha acostat a la porta de sortida. I la crisi econòmica, que ha convertit en veritat social indiscutible a Catalunya que l’estar a Espanya té un cost altíssim per al seu benestar, ha agreujat el desencontre.
A tot això cal afegir l’espoleta: la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Es va imposar la sensació que s’havia tocat sostre. Que era impossible establir un clima de complicitat amb Espanya. La manifestació de juliol de 2010, en què ja l’independentisme es va fer sentir amb força, va ser un primer avís. No es va voler entendre: al contrari, es va minimitzar l’esdeveniment. Ara, aquella frustració ha explotat redoblada. Els problemes que no s’afronten acaben reapareixent, generalment, en una versió molt més complicada.
Els paràmetres de situació han canviat. I els vells clixés no serveixen per analitzar el nou escenari català. El pujolisme es va acabar. El mateix Pujol se’n va adonar i va acostar-se a la independència. La idea que CiU manejava els fils de la queixa, però que sempre acabava pactant i que, mentre estigués al poder, mai creuaria determinades línies vermelles, ja no serveix. Com tampoc serveix, per simplista, la creença que el nacionalisme es radicalitza més o menys en funció dels interessos dels 400 que manen sempre a Catalunya. Un sector molt important d’aquestes elits, les 25 o 30 persones que formen el nucli dur del poder econòmic, no estan precisament entusiasmats amb el que està passant. I han pressionat el president Mas, aparentment sense èxit, perquè moderi les expectatives.
La destinació dels moviments socials depèn molt de la seva capacitat de transformació en polítiques concretes. Artur Mas ha optat per assumir el repte de canalitzar políticament el que ell anomena la transició nacional. És una decisió d’altíssim risc. I molt especialment en un context de crisi i en la delicada situació econòmica de Catalunya. És una aposta que no té mitjana. O passa a la història o s’enfonsa en un gran fiasco. Però cal reconèixer-li la claredat. Que és el que ara mateix sembla exigible a tots els actors polítics. En aquest sentit, és lamentable el menyspreu de Mariano Rajoy. Anomenar algaravia a una manifestació de centenars de milers de persones és un menyspreu que només s’explica per la impotència política del president.
I ara, què? En democràcia la resposta només pot ser una: política i urnes. Que cadascú present els seus projectes alternatius, sense ambigüitats i amb convicció, i que decideixin els electors. Tal com van les coses, no seria estrany que Catalunya votés a la primavera. Llavors veuríem l’envergadura exacta del canvi d’escenari.
Algú pot dubtar del pronunciament de Pasqual Maragall en les mateixes circumstàncies? Trobo a faltar veus valentes en el si del PSC, en el sector catalanista. “Tenim les pors, les complicitats i els prejudicis que -com diu Ramoneda parlant de la generació de la transició- teníem nosaltres”.