Dilluns a la nit va sorprendre un acord entre CDC i ERC -que es volia fer extensiu a les organitzacions independentistes ACN i Òmnium Cultural- per una llista conjunta que sorgeixi de la societat civil i que tingui el suport per tots dos partits per a les eleccions “plebiscitàries” del proper 27-S. Artur Mas fa renéixer així com a Au Fènix la seva proposta del passat novembre de llista única independentista (sense les CUP) però amb l’element nou que estaria integrada també per l’anomenada societat civil, que curiosament per Mas es redueix a l’ACN i a Òmnium.
Artur Mas hauria guanyat així la batalla de la llista única per a les eleccions plebiscitàries del 27-S per la que ve batallant incansablement, fins i tot des d’abans de la pseudoconsulta del passat 9-N del 2014, i que va replantejar en el seu discurs de Molins de Rei del passat 20 de juny.
Per contra, Oriol Junqueras i ERC cedeixen i fan marxa enrere de l’acord independentista del 14 de gener (que Artur Mas va haver d’empassar contra voluntat) que establia llistes separades de la de CiU i ERC llavors, però amb un programa comú independentista. En la lluita sorda pel lideratge independentista entre Mas i Junqueras, al final el líder d’ERC ha hagut de donar el seu braç a tòrcer. I això malgrat que poques hores abans la idea d’una llista unitària sense polítics, llançada per Junqueras, havia aconseguit el suport de les CUP, Òmnium i la pròpia ANC malgrat l’oposició total (explicitada només a mitges) de CDC.
Què ha passat? Dues coses. Primer, que Artur Mas va dir a les entitats de la societat civil dilluns al matí que no convocaria eleccions el 27-S si s’imposava la idea d’una llista unitària sense polítics. I com l’ANC i Òmnium són associacions integrades per creients -per als que el 27-S s’ha convertit en una data màgica que significa alguna cosa així com l’arribada a la Terra promesa- van acollir amb certa desesperació la possible no celebració de les “plebiscitàries”. I com que a més a les cúpules de l’ANC i Òmnium (menys en les seves bases) la influència de CDC és alta, aquest esquinçament es va convertir en pressió sobre ERC perquè es frustaran (per culpa seva) les esperances posades en el 27-S. I a causa d’aquesta pressió Junqueras va acabar cedint ahir a la tarda, no sense assegurar-se abans que la llista única estaria encapçalada per algú de la societat civil i no per Artur Mas. Llista única sí, però no amb Artur Mas com a número u. Es parla del catedràtic de Dret Constitucional, exvicepresident del Tribunal Consitucional i avui president del Consell Assessor de la Transició Nacional Carles Viver Pi Sunyer, o fins i tot de Carme Forcadell, la presidenta fins fa poques setmanes de l’ANC i la principal organitzadora de les manifestacions del 11-S del 2012, 2013 i 2014.
Amb tot, la raó de fons és que les enquestes venien predient un desastre electoral -no una derrota, però sí un empat poc avantatjós amb els no sobiranistes- que no confirmava la pretesa voluntat independentista molt majoritària del poble català.
No és ja que les enquestes diguin -de forma gairebé unànimement que els independentistes són un 42% – 44% de la població davant d’un 50-52% de no independentistes. Ni que l’última de La Vanguardia (publicada diumenge passat) assenyali amb claredat que només el 38,3% creu que l’única solució és la independència enfront del 38,9% que creu que, “si es reformés la Constitució, els catalans podrien veure reconegudes les seves demandes i milloraria l’encaix entre Catalunya i Espanya”, i enfront d’un altre 18,3% que opina que només es necessita interpretar la Constitució d’una manera més flexible. Aquesta dada és rellevant perquè indica que alguna forma de Tercera Via (reformar o interpretar de forma menys mesquina la Constitució) venç en 19 punts a l’independentisme. La concepció de Pedro Sánchez sobre l’encaix de Catalunya a Espanya guanya a Catalunya a la d’Artur Mas i Oriol Junqueras. El que passa és que a la Moncloa mana Mariano Rajoy, que presumeix de no moure’s.
Aquestes són dades de fons rellevants, però la clau ha estat que la previsió electoral de La Vanguardia (la casa d’enquestes treballa també per a CDC i els resultats són similars als recents sondejos d’El Periódico i el CEO de la Generalitat) augurava un desastre per a Mas, per Junqueras i per l’independentisme.
Mas necessita la llista única perquè CDC en solitari patiria un autèntic desastre ja que passaria dels 50 diputats actuals (62 al 2010, quan va sortir elegit per primera vegada) a 32-34 escons. Un descens en vot del 30,7% al 22%. Amb 34 diputats sobre 135 i una caiguda de 8,7 punts en el resultat, Mas no podia aspirar a liderar res. Necessitava imperativament alguna llista que permetés visualitzar més diputats i dificultés la comparativa amb les eleccions del 2012. Per això el 20 de juny -davant la incomprensió dels analistes i de bona part de la seva partit- va tornar a insistir en la llista única. Gairebé la implorar en una entrevista amb Josep Cuní a TV8, la televisió catalana del grup Godó.
Però per Junqueras les coses també han canviat. En les eleccions europees del 2014 va aconseguir sobrepassar a CiU, però ara les enquestes el col·loquen darrere de CDC (22 diputats enfront de 32-34). L’entusiasme per la llista pròpia ha hagut de disminuir. Però és que, a més, en l’enquesta de La Vanguardia ERC quedava en empat tècnic en nombre de diputats (22) amb Ciutadans i Podem–ICV i darrere d’aquestes dues altres forces en estimació de vot.
Junqueras corria doncs el perill de resultar ser el culpable de la no existència de la llista unitària i, a més, de quedar per darrere de Ciutadans i Podem, cosa que els seus militants i electors haurien considerat 1 oprobi que li haurien fet pagar.
A més, la suma de CDC i ERC es quedava en un 37% del vot enfront del 44,4% del 2012 perquè la seva suma cedeix vot a les CUP, Podem i Ciutadans. I en diputats es quedaven amb 56, a dotze de la majoria absoluta de 68 i amb quinze menys que el 2012. Un desastre.
Amb la llista única pot ser que la suma de CDC i ERC no augmenti i se segueixin quedant a dotze de la majoria absoluta. Llavors poden aspirar a aconseguir-la amb les CUP (tampoc fàcil) però com a mínim aquest bloc (heteròclit) de 56 diputats es convertiria en la clara llista guanyadora enfront dels 22 diputats de Ciutadans i Podem. Mas i els independentistes haurien aconseguit salvar els mobles.
Però l’esperança de Mas i Junqueras és que la dinàmica generada per la unió de CDC, ERC, l’ANC i Òmnium es pugui transformar en un entusiasme similar al de les grans manifestacions dels últims tres anys. I que, així, el seu resultat s’aproximi alguna cosa a què l’enquesta de La Vanguardia atorgava a una llista unitària amb les CUP dins: 46,7% del vot (el 2012 va ser 47,9%) i una forquilla de 68-72 diputats (el 2012 van ser 71 només CiU-ERC i 74 comptant les CUP).
Aquest resultat tampoc seria una victòria inapel·lable de l’independentisme i és molt difícil que la llista unitària de CDC i ERC s’aproximi al previst per a la llista unitària completa de CDC-ERC-CUP, que a més només obtindria el 46,7% dels vots. No arribaria al 50,1% necessari per guanyar un referèndum. Però la llista unitària de Mas i Junqueras sí que pot permetre salvar els mobles i donar sensació de victòria. I, davant l’absència de majoria i projecte alternatiu, podria permetre a Artur Mas seguir en la presidència de la Generalitat. I llavors en un govern de coalició amb ERC i amb el suport de les CUP hauria de donar algun salt cap al buit.
El resum és que l’independentisme no guanyarà amb claredat a Catalunya, però -tot i amb pèrdua de despeses segueix sent molt fort i que, en absència d’iniciativa política intel·ligent de l’Estat, s’ha convertit en un element d’inestabilitat permanent per a Espanya.
