Entrevista a Raimon: “Passen coses terribles que mai vam pensar que ocorrerien”

Abans que estigués de moda anar de fosc Raimon ja vestia així, tan sobri, encara que la seva cançó més popular, Al vent, un himne dels seixanta, i ell mateix van donar forma a un colorit que ell resumeix amb el riure jovial que s’enterboleix quan es fixa en el que passa ara en aquest món “tan bèstia”. Va a complir 73 anys (“sóc més vell que el meu pare al morir”) i té encara temps, creu, per compondre algunes cançons “sobre els afectes, la pèrdua, els dubtes, els odis”. Ara ha vingut a Madrid a cantar (demà dijous, en el Cercle de Belles Arts) a un dels seus poetes predilectes, Salvador Espriu, en el centenari del poeta de La pell de brau.

Pregunta. Sempre que ve a Madrid passa alguna cosa que converteix la seva actuació en un símbol.

Resposta. Involuntàriament. En 1965 hi havia Franco, em van prohibir cantar a La Zarzuela i vaig anar al Club d’Amics de la Unesco, on sí vaig poder cantar. Al 68, a Econòmiques, vaig fer el recital del 18 de maig a la Villa;  hi havien 6.000 estudiants, la policia ens va fer sortir per cames. Hi havia un cartell enorme, llençols en què es llegia “Els pobles ibèrics pel socialisme” i “Democràcia popular”. Ens vam escapar al final i vaig anar-me’n a Xàtiva, sempre que podia anava a veure a la meva mare.

P. A Xàtiva, al carrer Blanc, com diu en una de les seves cançons…

R. Els estudiants ens van facilitar la fugida… Després de la mort de Franco, amb Fraga de ministre, van voler prohibir-me cantar al Bernabéu. Un policia li va dir a Analisa, la meva dona, que anaven a gasejar l’estadi perquè estaven “cridant contra el règim”. Ella li va dir: “No creu que ha de consultar-ho amb els seus superiors?”. Allí estaven Felipe, Marcelino… Només vaig actuar aquesta vegada; anaven a ser quatre concerts, van ser prohibits els altres tres. Després vaig tornar al Teatre Español, als vuitanta.

P. I es va produir el 1997 la sonora xiulada a Las Ventas…

R. En el concert en memòria de Miguel Ángel Blanco, víctima d’ETA.Vaig cantar la meva cançó dedicada al País Basc. Van xiular a Pepe Sacristán, a d’altres, a mi, des que van anunciar que cantaria aquesta cançó. Xiulaven l’idioma, l’assumpte. El País Basc no és ETA. Vaig pensar si no seria que la gent no cridava exactament contra ETA sinó contra la diversitat, contra la llengua. Vaig pensar: el públic s’enganya o l’enganyen.

P. Ara ve, canta Espriu i la gent evoca el que passa amb Catalunya i la independència.

R. Espero que Espriu sigui rebut com el que és: un poeta complex, molt tens. Que no ho redueixin a les etiquetes. Fa una poesia cívica, que expressa la seva lluita per la dignitat de les persones, l’ànsia de llibertat… Llibertat és la paraula que més surt en els seus versos. Escrivia sota la dictadura.

P. En aquest moment aquestes apel·lacions a la llibertat, a les raons del poble, es llegeixen d’una altra manera… Com s’integra la poesia d’Espriu en el debat actual?

R. Però aquests versos ja hi eren… La meva impressió és que Espriu era iberista, això era La pell de brau, ell creia que els homes i les llengües són diversos; aquesta diversitat havia de organitzar-se.

P. I això opina vostè també.

R. Sí, jo ho crec, crec que hi ha d’haver un diàleg, un debat polític que no existeix ara. Penso, per exemple, que una cosa és Espanya i una altra la organització de l’Estat, com una cosa és Madrid i el poder (tal com es veu des de la perifèria) i una altra és la ciutat de Madrid.

P. Com se sent vostè personalment davant aquesta situació?

R. Em sento incòmode. Crec que hi ha d’haver diàleg i que s’ha de produir una consulta. És una situació nova, una crisi, desapareix el vell i el nou no acaba d’instal·lar-se. Doncs parlem d’això. El cafè per a tots ja va fer la seva funció. El Govern i part de l’oposició no es mouen, i allà l’hegemonia independentista respon amb més entossudiment al tancament. Així estem. El Govern del PP manté sempre la tendència a homogeneïtzar la diversitat, en lloc d’organitzar-la.

P. ¿Cantar arregla alguna cosa?

R. Cantar no arregla res, ha ha ha… Cantar és un plaer, com fumar per Sarita Montiel. De la meva vida he fet cant i del meu cant he fet vida. Diderot deia que l’actor ha d’emocionar a la gent que ho està veient. Confesso que de vegades m’emociono jo mateix amb algunes cançons. Ara vull abordar noves cançons, encara hi ha temps. El futur s’aprima, ja veus, sóc més vell que el meu pare. Cantaré vivències, dubtes, afectes; tractaré d’indagar en aquest moment terrible, en què passen coses que un creia que mai  ocorrerien.

P. Per exemple?

R. L’actitud davant els emigrants, als que tracten com si no fossin persones. La misèria. Els problemes reals de cada dia. Cantar, potser, per ajudar a que hi hagi un món menys bèstia.

Entrevista de Juan Cruz per a El País