A hores d’ara –i en espera de l’informe definitiu de l’Agència Tributària- ja és una evidència que el Palau de la Música ha servit, durant anys, de “caixa B” de Convergència Democràtica. Fèlix Millet havia acceptat convertir aquesta venerable institució cultural en la “rentadora” de les comissions que pagaven al partit pujolista algunes empreses constructores adjudicatàries d’obres públiques de la Generalitat. A canvi, és clar, de la impunitat per perpetrar el descomunal robatori, en benefici propi i del seu soci Jordi Montull, descobert als comptes del Palau.
L’escàndol és tan sofisticat i pervers que només pot saldar-se amb la dimissió d’Artur Mas i del secretari general adjunt del partit, Felip Puig. En la llarga i desgraciada història de la corrupció política a Catalunya no hi ha un cas tan brut i fastigós com aquest (només equiparable al “cas Casinos“).
Els partits polítics, des de fa anys, estan escrupulosament vigilats pel Tribunal de Comptes i, en contra del que es diu sovint, els seus mecanismes de finançament estan estrictament regulats per llei. Però feta la llei… feta la trampa.
En el cas de Convergència Democràtica i d’Unió Democràtica, ambdós partits han “descobert” que podien burlar la Llei de finançament dels partits polítics a través de la creació d’un estol de fundacions paral·leles que s’encarregaven de recaptar importants sumes de diners pel partit fora de la comptabilitat oficial. Ho hem vist en els reiterats “marros” que han afectat el partit de Duran Lleida i ara ho tornem a constatar en el “cas Palau” i la Fundació Trias Fargas (avui, rebatejada CatDem).
Fèlix Millet va actuar com a “banquer” de Convergència de tres maneres:
1. Mitjançant el cobrament de les comissions que, en forma de patrocini al Palau, pagaven algunes constructores beneficiades per adjudicacions corruptes de la Generalitat
2. Mitjançant els pagaments directes, via conveni, a la Fundació Trias Fargas
3. Mitjançant el pagament de les factures falses que presentaven al Palau de la Música alguns proveïdors de CDC (en especial, els encarregats de fer la propaganda electoral, els “mailings” i el muntatge dels mítings i dels actes polítics)
Ja ho va deixar sentenciat Karl Marx en “El 18 brumari de Lluís Bonaparte“:”La història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa“. Aquests dies commemorem el 50 aniversari dels “Fets del Palau“, d’on va emergir la figura política de Jordi Pujol. Aquells nobles ideals del jove Pujol -que li van causar tortura i presó- han quedat trepitjats i escarnits pels vicis cleptòmans de Fèlix Millet. El partit polític que va cristal·litzar la vocació de servei a Catalunya que predicava Pujol s’ha convertit en instigador, partícep i còmplice necessari del saqueig perpetrat al Palau de la Música.
