Hi ha un federalisme del cor i un altre de la raó, sorgit el primer de les creences i els sentiments, i el segon de les conveniències i els interessos. El nacionalisme català conservador s’ha declarat històricament aliè al federalisme espanyol. En l’actual democràcia espanyola en tenia prou amb l’autonomisme per avançar sense necessitat de tancar el model: ni pel costat d’una estabilització a la baixa, com demanen regularment les forces més centralistes, ni per una federalització definitiva de l’Estat que acabi amb la seva dinàmica bilateralista. El federalisme és unió, el contrari de la separació. Ho saben els alemanys i els canadencs. Per això els nacionalistes conseqüents, oberts sempre a l’horitzó màxim que es pot plantejar un nacionalista, no poden acontentar-se amb la federació.
L’actual doctrina nacionalista estableix que la sentència del Constitucional sobre l’Estatut ha tancat l’ambigüitat en què s’havia mogut amb enorme perícia i fins i tot comoditat des de 1979: la via autonòmica es declara esgotada i impracticable, i la via federal, sense interlocutors espanyols per emprendre. Així és com s’encaren les eleccions de 2010 i el programa de govern per aquesta nova etapa, amb Artur Mas al capdavant, amb uns nous ímpetus: Ara és l’hora, catalans! I amb una anàlisi de la correlació de forces que després es revela radicalment desencertat: es parteix d’un pronòstic moderat respecte a l’envergadura de la majoria parlamentària que obtindria Mariano Rajoy en les eleccions generals del 20 de novembre passat i l’immens poder autonòmic i municipal del PP. El programa que es defensa és una astuta combinació de vectors estratègics i d’ofertes tàctiques, organitzades sota el solemne rètol de “la transició catalana” i l’oferta d’”un pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc”. Amb la primera, Artur Mas vol ser el Josuè que arribi a la terra promesa, sabent que Moisès, Pujol, no l’anava a aconseguir. Amb la segona, s’ofereix l’alternativa de monetitzar l’ideal nacionalista: si no voleu que demanem la independència, doneu-nos almenys l’equivalent al concert basc.
Aquesta construcció argumental funciona molt bé de portes endins, a Catalunya, i encara millor dins de l’esfera pública nacionalista, però amb prou feines produeix ressons més enllà de l’Ebre. El seu defecte de càlcul electoral és com el que va cometre Pasqual Maragall amb la seva reforma de l’Estatut, pensada per a la confrontació amb el PP: no comptava amb que el PSOE guanyaria les eleccions el 2004, però si és el cas amb efectes inversos, perquè Artur Mas no havia tingut en compte que Rajoy podia obtenir la majoria intractable de 2011, que li impedeix negociar amb avantatge un nou finançament. També té un altre defecte d’anàlisi respecte a la profunditat de la crisi econòmica: creu que amb les primeres i dràstiques retallades quedarà tot tancat i es permet fins i tot el luxe d’eliminar l’impost de successions. Aquesta màquina retòrica és endimoniada: una vegada que està ja en marxa, va carregant de raó i indignació als que s’endollen, limitant seriosament el marge d’acció als que tenen l’encàrrec del dia a dia a mesura que s’allunyen en l’horitzó dels objectius proposats.
El Govern català necessita el PP en tot. Per obtenir majories parlamentàries a Catalunya i per no quedar-se amb les arques buides. Fingeix geometries variables, però sap que està a un pas de governar en coalició amb els populars: no a Madrid, on no se’ls necessita, sinó a Barcelona, a casa. Alhora, la màquina retòrica, com el disc ratllat en un gramòfon, segueix repetint que l’Estat de les autonomies és mort, la Constitució enterrada i la via federalista liquidada. I no obstant això, la realitat és que ara mateix no hi ha cap partit més federalista en la seva pràctica que Convergència Democràtica de Catalunya. Sense convicció alguna, és clar. Per estricta imposició de la crisi i de la correlació de forces. Per no quedar-se al marge, no a Espanya, sinó a Europa. Per no convertir-se en la Lega Nord o en Hongria. És a dir, per governar a Barcelona i pagar nòmines i proveïdors. Arribaran temps millors, és cert. Però veurem llavors en quin estat ha quedat la màquina retòrica.
El País
Un comentari