Des de dijous sabem què se’ns vol preguntar a propòsit de la independència, i des de llavors em sento una mica confús. Fins llavors, creia que hi havia algunes opinions àmpliament compartides. Per exemple, la possibilitat jurídica d’una consulta no vinculant sobre la secessió de Catalunya era i és acceptada per molts constitucionalistes entre els quals em compto. També sóc de les persones que volem que hi hagi una consulta. Una consulta clara, amb acords previs sobre allò que es considerarà un quòrum mínim de validesa i la majoria significativa. I em semblava que, entre els partidaris de la consulta, al marge del seu vot, el model inspirador de la pregunta era el d’Escòcia: directa i senzilla. Els escocesos podran decidir amb un “sí” o un “no” si volen sortir del Regne Unit. Si algú veu en tot això un atemptat a la democràcia, ho hauria d’explicar, perquè ho considero una forma exemplar i pràctica d’encarrilar un problema molt seriós. Hauria d’inspirar el PP i el PSOE.
En canvi, el que el president Mas va anunciar provoca una confusió que afecta seriosament la qualitat democràtica del procés. Començo pel que pot semblar secundari, com és la tipografia. Artur Mas va dir que a la primera de les preguntes (“Vol que Catalunya sigui un Estat?”) “Estat” hauria d’aparèixer “en majúscules”. Com si va en cursiva o en Comic Sans, francament. El que cal saber és què vol dir un “Estat” no independent, què és l’opció que resulta de marcar “sí” a la primera pregunta i “no” a la segona. Jo no ho sé, i em dedico a explicar aquestes coses tan bé com puc. Si em volen picar un ullet federalista, no em serveix. No és clar. Si aquest “Estat” ha de tenir la capacitat d’autogovern de l'”Estado llibre y soberano de Jalisco”, jo prefereixo mil vegades l’opció de ser una Comunitat foral com Navarra.
No entenc la justificació que parlant d'”Estat”, sense més, la pregunta resulta “inclusiva”. A qui inclou? Si inclou algú, inclou tothom? Com s’hi pot reconèixer? Jo no aspirava a veure’m reflectit en la pregunta, ni calia. N’hi havia prou, i era i és indispensable, tenir clares les opcions i la gestió que se’n pot fer dels resultats. Uns resultats que podrien ser aquests: 30% “no Estat”, 34% “Estat no independent” i 36% “Estat independent”. Guanya algú de manera clara?
No sé qui podia sentir-se exclòs per una pregunta clara. Entre els que volen la independència podríem trobar aquells que, després d’aconseguir-la intentarien confederar-se amb el Regne d’Espanya, i també als federalistes que lluitarien per cedir sobirania a un Estat federal europeu. El “no” serviria als partidaris de deixar-ho tot com està, i igualment a aquells que, sense sortir-ne, volen canviar l’organització territorial d’Espanya.
La manca de claredat em porta a pensar que a les formacions polítiques que van acordar les preguntes potser els preocupa poc la qualitat democràtica del procés. Si el dret a decidir posa les coses més fàcils a una opció que a una altra, la legitimitat democràtica del procés baixa considerablement. Més fàcils vol dir més clares. No cal un curs sobre democràcia deliberativa per entendre-ho, ni evocar els requisits que els experts en demoscòpia estableixen per impedir que la formulació de la pregunta condicioni el sentit de la resposta. És evident que qui posa més difícil l’exercici democràtic d’una consulta és qui nega aquesta possibilitat constitucional. Això, però, no justifica preguntar malament, i sense anunciar prèviament allò que serà el mínim quòrum de participació ni el resultat que es considerarà guanyador. Consulta sí, però no així.
Avui, 22.12.13 m’han publicat aquesta carta al Diari de Girona, on dic més o menys el mateix que el que firma l’article.
Imaginem un “Estat amb majúscules”
Imaginem que Espanya és un país democràtic, (ja seria molt imaginar) i podem fer la pregunta/es, tal com van acordar els nostres polítics. L’opció és clara per als que volen independència, només cal votar “sí” en els dos apartats; però no és gens clara per als que no volen seguir espoliats com fins ara, però no són independentistes. S’ofereix un “estat” (federal? confederal?) sense aclarir quins avantatges té, si no és independent.
Si aquest “estat” tingués la llibertat per gestionar les seves infrastructures; impartir la seva justícia; controlar les relacions comercials amb altres països en matèria d’importació i exportació; recaptar tots els seus impostos, contribuint equitativament, de forma acordada i justa a la despesa comuna espanyola; arranjar la cultura pròpia i que la llengua autòctona fos l’única llengua oficial en l’àmbit del funcionariat públic territorial, entre d’altres millores a concretar, llavors sí, estaríem parlant d’un “Estat amb majúscules”, és a dir, el que eren els Estats de la Corona d’Aragó abans de 1701-1714.
Imaginem (inimaginable) que aquestes condicions, coincidissin amb l’oferta de l’Espanya federal que prediquen els “socialistes”, i fossin acceptades constitucionalment; llavors sí que seria congruent fer un referèndum d’àmbit estatal, per comprovar quins espanyols tolerarien aquestes condicions, o quins preferirien una Espanya escindida, votant, tots plegats, les següents opcions:
Si prefereix que Espanya es reestructuri federalment, (en les condicions anteriorment exposades) marqui la casella | 1 |
Si prefereix que Espanya s’escindeixi de Catalunya formant dos Estats dins de la Unió Europea, marqui la casella | 2 |
Tot i que, mentre això no arriba, és més viable una declaració unilateral d’independència.
Joan Boronat Lecha. Blanes