Després del 8-M
9 de març de 2023
Les esquerres obtenen sempre la seva màxima força quan van unides en fronts o coalicions amples. Per contra, les disputes i divisions entre els seus diferents grups, o dintre d’aquests, les desmoralitzen i les afebleixen. Amb característiques que varien segons el paisos, en tots apareix avui un mateix tipus de dificultat: no és fàcil agregar els partits i sindicats de les esquerres socials i polítiques amb els nous moviments basats en identitats de grup (de gènere, ètnia, orientació sexual, etc.).
En la situació política espanyola, aquesta dificultat és evident. Les discussions dels darrers temps, que van tenir un punt àlgid en la jornada d’ahir, indiquen clarament que, si no s’atenuen les posicions, si no s’eviten els tacticismes, si no es reforcen acords i lligams, les coses poden anar de mal borràs. El govern de coalició pot acabar caient, “com a conseqüència de la lluita entre les dues esquerres pel lideratge del feminisme. Potser aquest serà el veredicte dels historiadors quan examinin el 8 de Març del 2023»: ho escrivia ahir Enric Juliana i és patent. Les dretes estan mirant amb delectació l’espectacle d’aquestes disputes autolesionistes; els fa venir salivera.
És urgent una inflexió si no es vol el retorn al govern d’unes dretes cada vegada més endurides i enfurides. És imprescindible atenuar les diferències, les impaciències i els personalismes; reforçar una intel·ligència estratègica comuna, una mateixa persistència i una mateixa paciència (1).
Hi ha un altre fet major, més enllà de la situació política espanyola, que abona a favor d’acords amples: la situació de les dones al món. L’evolució general de l’últim any no ha estat precisament encoratjadora pel que fa a la igualtat d’oportunitats de les dones i nenes en el món. «Avenços fets al llarg de les darreres dècades s’estan desfent davant els nostres ulls», ha dit el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, en ocasió del 8-M d’enguany. No és sols la situació a l’Afganistan o a l’Iran; és també una tendència creixent cap a la restauraciò del vell ordre patriarcal que s’està reforçant a molts altres països, inclosos els més propers.
Tenia raó Antoni Puigverd en el seu article d’ahir («La fractura femenina») quan assenyalava que les divisions del feminisme potser són degudes, en el fons, al fet que és ja un moviment hegemònic. És, efectivament, un gran moviment mundial, plural i en clara expansió. Les divisions acostumen a aparèixer en els períodes germinals i expansius dels moviments. O bé en les fases terminals.
No és el cas, ni molt menys, sinó tot el contrari, en l’expansió actual del moviment històric de les dones. Vist en perspectiva, és evident que, com diu Puigverd, a l’Occident «les dones, en un parell de generacions, han fet un salt immens». D’altra banda, en un món summament interconnectat, aquesta gran salt endavant es produeix quasi simultàniament en la consciència de les dones de tot el món, per terrible que sigui la condició que els imposi la situació dels seus països. Les mobilitzacions a l’Iran en són avui la demostració més impressionant. Una raó de més per no dividir-se, per no fraccionar-se, per no afeblir-se, per no afluixar.
_______________
(1) “Entre nosaltres hi ha poquíssima paciència, i es fa difícil aconseguir que les persones pensin en termes de lluita perllongada, de moviments a llarg termini, que a més requereixen una acció organitzativa i estratègica persistent, que no sempre depèn únicament de la capacitat de convocar manifestacions». Aquesta reflexió d’Angela Davis és particularment punyent en el moment actual. No és una invitació a la paciència benedictina sinó al sentit comú elemental.
