CatalunyaEleccions al ParlamentPortada

Cinto Amat: Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República

Laura Borràs ja va deixar clar que el Parlament actuarà només d’acord amb les pautes que li marqui la majoria independendista. Ara, l’acord entre ERC i la CUP (“Un nou cicle per guanyar”) deixa clar que la legislatura durarà només mentre s’enfoqui l’embat democràtic amb l’Estat amb un marge de gràcia de dos anys, fins a la primera meitat de 2023, període de temps destinat de fet  a constatar que la taula de diàleg que ERC vol tirar endavant amb el govern central haurà fracassat i que per tant s’haurà de posar en marxa la implementació del nou embat democràtic.  

  La CUP colla el marge d’actuació d’ERC a la taula de negociació amb el govern central amb una doble moviment de clau anglesa, el de la data de caducitat (primera meitat de 2023 per fer evident el fracàs) i el del compromís assumit per ERCERC es compromet a sotmetre a la consideració del Parlament de Catalunya la renovació de la confiança que ha hagi rebut en la seva investidura abans d’acabar la primera meitat del 2023”. Naturalment, la data del fracàs de la taula de negociació i la de submissió a una qüéstiuó de confiança al Parlament coincideixen, i en cap dels dos supòsits la representació de la meitat del Parlamem no independentista hi tindrà res a dir. 

  És a dir, Pere Aragonès completa la unilateral cessió de la sobirania del Parlament a Laura Borràs amb la cessió del temps de negociació i de durada de la seva presidència a la CUP. Massa cessions, una dimissió en tota regla de la capacitat de govern que li hauríem de suposar a ERC per fer front a les urgències de tota mena que planteja el temps de crisi que ens toca viure. ERC dimiteix de bell antuvi de la seva responsabilitat de govern en perjudici de la totalitat dels ciutadans de Catalunya.

  Que ERC i la CUP donen per descomptat el fracàs de la taula de negociació amb el govern central es dedueix del compromís explícit de les dues parts respecte del contingut d’aquesta negociació amb calendari de caducitat: “Les dues parts es reafirmen que l’agenda de la Mesa de resolució del conflicte polític només pot consistir en l’autodeterminació i l’amnistia”. Sembla més que evident, per a independentistes i no indepenfdentistes, que ni l’amnistia ni l’autodeterminació seran possibles en un marge de dos anys.  

  Estem davant l’absurda repetició de l’autoprofecia (no acomplerta) de la independència en divuit mesos d’Artur Mas, l’aprenent de bruixot que el novembre de 2015 ja va prometre a la CUP que es sotmetria a una qüestió de confiança l’estiu de 2016. Artur Mas va haver de fer el pas al costat el 9 de gener d’aquell 2016. Han passat més de sis anys i el procés no n’ha tret cap lliçó d’aquells fets, però Aragonès s’exposa temerariàment a haver de fer un altre pas, i segur que no podrà ser el que el cos li demanaria sinó el que la CUP li exigirà. 

 Ja tenim, doncs, un Parlament inutilitzat i una taula de negociació amb data de caducitat que condiciona la durabilitat de la legislatura. Però hi ha una altra taula pactada per ERC i la CUP: “ERC i la CUP es comprometen a generar una taula de direcció estratègica independentment del resultat de les negociacions de la investidura i la governabilitat. En aquesta taula hi haurien de participar els partits i les entitats independentistes i ha de servir per traçar les línies estratègiques, preparar les condicions pel nou embat democràtic amb l’Estat. En aquesta taula s’haurà d’acordar com s’estableix la coordinació entre tots els espais existents, com el Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes i s’hauran d’establir els grups de treball necessaris. Aquesta taula s’ha de convocar el més aviat possible. Aquest ha de ser un espai de treball defora de focus que no estigui subjecte a les disputes del dia a dia més conjunturals o tàctiques”.

  Aquesta segona taula és un espai de treball defora de focus, com bé es diu, un espai opac que neix fora del focus del Parlament, com no pot ser d’altra manera, i deixa a major abundament la meitat del Parlament fora de focus i en la inòpia forçada més absoluta. I encara hi ha més. Aquesta taula de direcció estratègica reservada en exclusiva als partits i entitats independentistes, que ha de servir per preparar l’embat democràtic amb l’Estat, és a dir, destinada a cobrir la segona fase suposadament fructífera de la legislatura (si la qüestió de confiança compromesa no ho ha engegat abans tot en orris) és justament la clau de volta pactada entre ERC i la CUP per passar per alt el Consell per la República, l’artefacte pre-i-antidemocràtic (es genera abans i al marge del Parlament) enginyat per Puigdemont per continuar liderant el procés, sigui o no formalment president de la Generalitat autonòmica. No s’oblidi que la seva condició de president del Consell de la República amb seu a Waterloo, amb la facultat de nomenar i cessar els membres del seu Consell Fundacional li atorga un estatus superior al vicari de la Generalitat, com bé  demostra el mandat de Torra. De l’entelèquia del Consell de la República en depèn l’altra entelèquia pseudodemocràtica de l’Assemblea de Càrrecs Electes (octubre de 2019), sota el mateix mandat del Consell.

  Puigdemont no ha guanyat les eleccions autonòmiques, les ha perdudes per molt poc respecte d’ERC, i en tot cas l’estatus superior de president legítim en tant que president del Consell per la República li concedeix marge per negociar amb ERC almenys la direcció bicèfala del procés, si no la direcció única des de l’àmbit exclusiu del propi Consell pel que fa a les condicions de la taula de negociació amb el Govern central i la posició comuna en el Congrés dels Diputats per salvaguardar la persistència de l’embat democràtic amb l’Estat. Neutralitzat el Parlament a mans de Laura Borràs,  fins que no es resolgui l’encaix de les dues taules (la de negociació i la pactada entre ERC i la CUP de direcció estratègica de l’independentisme) amb el Consell per la República i les facultats predefinides de Carles Puidemont sobre la direcció del procés, no hi pot haver acord entre Junts i ERC per a una nova legislatura.

  La CUP té la pedra a la faixa dels vots que són necessaris, no per a la investidura en una segona convocatòria  però sí per a l’estabilitat de la legislatura. ERC pot començar a veure el fantasma del pas al costat de l’Artur Mas de fa cinc anys, i Junts té a les mans les condicions suficients per manipular la clau de volta de la direcció del procés i d’exercir de fet una co-presidència des del Consell de Waterloo

  No voldria estar al lloc de Pere Aragonès. En bona mesura tant ell com ERC, sota les directrius de Junqueras i la dependència de Junts durant tota la legislatura, s’ho han buscat. La llàstima és que el Parlament, la primera institució democràtica en aquest joc, ja ha estat marginat de tota opció que no sigui processista, i que la nova presidència de la Generalitat i l’íter de la legislatura naixeran sotmesos a entitats no democràtiques, no representatives. 

  Entre el Parlament inutilitzat, una taula donada per fracassada per endavant, una taula estratègica que continurà en el frustrat i frustrant bucle rediviu de fa més de vuit anys de l’embat amb l’Estat, i l’entelèquia d’un Consell per la República, estem abocats a una altra legislatura perduda. Venen ganes de plorar a les portes del fracàs més rotund quan més necessitem recuperar-nos. Només la profecia de Dant es fa versemblant a la porta infernal: “Per mi aniràs a la ciutat sofrent, / per mi aniràs cap a l’etern dolor,/ per mi aniràs amb la perduda gent”.

Quadern d’en Cinto Amat, 24 de març de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button