Si aquesta crisi s’acaba algun dia, el paisatge que deixarà és una ciutat molt més dual i polaritzada socialment, amb menys classes mitjanes i amb una minoria de la població cada vegada més minsa que acapara la major part de la renda disponible. L’informe que ha fet públic aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona mostra com les desigualtats segueixen creixent a la ciutat. En aquests moments, la renda de què disposen com a mitjana les persones que viuen al districte més ric, el de Sarrià-Sant Gervasi és més de tres vegades superior a la que disposen els que viuen a Nou Barris, el districte més pobre. Sobre una base mitjana de 100, a Sarrià-Sant Gervasi la renda disponible arriba als 186,5, mentre que a Nou Barris es queda en 56,24. Els informes de Salut Pública ja ens havien advertit que els que viuen a les zones més pobres tenen una esperança de vida inferior en vuit anys als residents de les zones més benestants.
L’evolució de les rendes en el temps mostra el fort impacte que ha tingut la crisi, de la qual emergirà una ciutat amb menys classes mitjanes i molta més exclusió social. La renda mitjana a la ciutat s’ha situat el 2013 en 18.800 euros per persona. Però l’evolució des de 2007 indica que les rendes mitjanes han caigut des del 58,6% el 2007 -abans de la crisi- a un 44,3% el 2013. I no és que hagin pujat en l’escalafó social, sinó que s’han fet més pobres. Així, les rendes baixes han passat de representar el 21,7% del total, al doble: el 41,8%. Les rendes molt altes, per contra, han passat del 7,5% al 10%.
Podríem seguir esbudellant l’estadística de la ignomínia social, però les dades esmentades són suficients per veure que la dinàmica econòmica condueix a una major estratificació social i que això no provoca només una pèrdua global de riquesa, sinó de cohesió social, que al seu torn és un factor d’empobriment. Com tantes vegades s’ha advertit, en aquesta dinàmica dualitzadora, la crisi no ha colpejat a tots per igual i les seves conseqüències tampoc es prolongaran de forma equitativa. Al contrari, si no hi polítiques correctives, la bretxa es farà cada vegada més gran.
I després hi ha qui se sorprèn que les enquestes prediguin un terratrèmol polític en el proper cicle electoral. Per molt que el discurs oficial s’entesti a fer-nos veure que estem a punt de sortir del túnel i que tot tornarà a ser com abans, és evidene que no serà així, i això comença a ser percebut pels que s’estan quedant en els marges. Encara que l’activitat econòmica es recuperi i es torni als nivells de creixement anteriors a l’esclat de la crisi, res fa pensar que la simple recuperació vagi a canviar la tendència general, que ja abans de la recessió conduïa a una creixent desigualtat com ha assenyalat profusament el premi Nobel d’Economia Joseph Stigliz.
Si aquesta crisi s’acaba algun dia, el paisatge que deixarà és una ciutat molt més dual i polaritzada socialment, amb menys classes mitjanes i amb una minoria de la població cada vegada més minsa que acapara la major part de la renda disponible. L’informe que ha fet públic aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona mostra com les desigualtats segueixen creixent a la ciutat. En aquests moments, la renda de què disposen com a mitjana les persones que viuen al districte més ric, el de Sarrià-Sant Gervasi és més de tres vegades superior a la que disposen els que viuen a Nou Barris, el districte més pobre. Sobre una base mitjana de 100, a Sarrià-Sant Gervasi la renda disponible arriba als 186,5, mentre que a Nou Barris es queda en 56,24. Els informes de Salut Pública ja ens havien advertit que els que viuen a les zones més pobres tenen una esperança de vida inferior en vuit anys als residents de les zones més benestants.
L’evolució de les rendes en el temps mostra el fort impacte que ha tingut la crisi, de la qual emergirà una ciutat amb menys classes mitjanes i molta més exclusió social. La renda mitjana a la ciutat s’ha situat el 2013 en 18.800 euros per persona. Però l’evolució des de 2007 indica que les rendes mitjanes han caigut des del 58,6% el 2007 -abans de la crisi- a un 44,3% el 2013. I no és que hagin pujat en l’escalafó social, sinó que s’han fet més pobres. Així, les rendes baixes han passat de representar el 21,7% del total, al doble: el 41,8%. Les rendes molt altes, per contra, han passat del 7,5% al 10%.
Podríem seguir esbudellant l’estadística de la ignomínia social, però les dades esmentades són suficients per veure que la dinàmica econòmica condueix a una major estratificació social i que això no provoca només una pèrdua global de riquesa, sinó de cohesió social, que al seu torn és un factor d’empobriment. Com tantes vegades s’ha advertit, en aquesta dinàmica dua- litzadora, la crisi no ha colpejat a tots per igual i les seves conseqüències tampoc es prolongaran de forma equitativa. Al contrari, si no hi polítiques correctives, la bretxa es farà cada vegada més gran.
I després hi ha qui se sorprèn que les enquestes prediguin un terratrèmol polític en el proper cicle electoral. Per molt que el discurs oficial s’entesti a fer-nos veure que estem a punt de sortir del túnel i que tot tornarà a ser com abans, és evidene que no serà així, i això comença a ser percebut pels que s’estan quedant en els marges. Encara que l’activitat econòmica es recuperi i es torni als nivells de creixement anteriors a l’esclat de la crisi, res fa pensar que la simple recuperació vagi a canviar la tendència general, que ja abans de la recessió conduïa a una creixent desigualtat com ha assenyalat profusamete el premi Nobel d’Economia Joseph Stigliz.
