Mentre la crisi de la pandèmia alimenta més que mai la demanda de justícia social, una nova enquesta realitzada per un consorci de mitjans internacionals (inclòs Le Monde) acaba de revelar les turbulències financeres de Luxemburg, un paradís fiscal situat al cor d’Europa. És urgent sortir d’aquestes contradiccions i llançar una profunda transformació del sistema econòmic cap a la justícia i la redistribució.
Comencem pel més immediat. La primera prioritat ha de ser la recuperació social, salarial i ecològica. La crisi Covid ha posat de manifest els baixos salaris practicats en molts sectors essencials. La CFDT, un sindicat amb fama de ser centrista, va exigir al gener un augment immediat del 15% de tots els salaris baixos i mitjans del sector medico-social. S’hauria de fer el mateix a l’educació, la salut i tots els sectors amb salaris baixos.
Ara és també el moment d’incrementar radicalment el ritme de les reformes tèrmiques d’edificis, de crear llocs de treball massius al medi ambient i energies renovables, d’estendre els sistemes d’ingressos mínims a joves i estudiants. On ens hem d’aturar en l’estímul públic? La resposta és senzilla: mentre la inflació sigui a prop de zero i els tipus d’interès a zero, continuï. Si i quan la inflació torna a un nivell significatiu a llarg termini (per exemple, entre un 3% i un 4% anual durant dos anys consecutius), serà el moment de relaxar-se.
El segon pas és que, naturalment, caldrà que contribueixin les fortunes privades més elevades, en un moment o altre, per finançar la recuperació social i reduir el deute públic.
Això requerirà un major esforç de transparència financera. L’enquesta OpenLux ho va demostrar: el registre dels beneficiaris efectius de les empreses (és a dir, els propietaris veritables, en principi més enllà de les societats pantalla) que va fer públic Luxemburg seguint una obligació europea, i que encara estem esperant que posi en línia França, malauradament, té molts defectes. El mateix passa amb l’intercanvi automàtic d’informació bancària establert per l’OCDE.
En general, tota aquestes noves informacions són útils, però a condició que les administracions tributàries les utilitzin realment per fer contribuir les persones amb fortuna que fins ara havien escapat dels impostos. Per sobre de tot, és essencial que els governs proporcionin indicadors que permetin a tothom veure fins a quin punt tot això permet avançar cap a un sistema fiscal més just.
Concretament, és necessari que les administracions tributàries publiquin cada any informació detallada sobre els impostos pagats i els controls creuats realitzats sobre les diferents categories de contribuents afectats. Com passa amb els registres de beneficiaris efectius, la informació idealment hauria de ser nominativa, especialment per a les empreses més grans i les fortunes més altes.
Si es decideix que això no és desitjable, almenys la informació estadística publicada hauria de mostrar clarament els impostos que paguen les persones que pertanyen a trams de riquesa molt elevats: fortunes entre 1 i 10 milions d’euros, entre 10 i 100 milions, entre 100 milions i 1.000 milions, etc.
El laboratori sobre les desigualtats munials ha proposat taules model i, per descomptat, es podrien discutir i millorar.
La idea general és simple: els multimilionaris són a tot arreu presents a les revistes i ja és hora que apareguin a les estadístiques fiscals. Segons Challenges, les 500 fortunes franceses més grans van augmentar de 210 a 730 milions d’euros entre el 2010 i el 2020 (del 10% al 30% del PIB). Com han evolucionat els seus impostos en aquest període? Ningú ho sap. Si els governs realment han fet els enormes progressos en transparència que diuen haver fet en els darrers anys, és hora que ho demostrin fent públic aquest tipus d’informació.
Si ampliem l’enfocament de les primeres 500 fortunes (més de 150 milions d’euros d’actius individuals segons Challenges) als 500.000 actius més alts (és a dir, al voltant de l’1% de la població adulta, amb actius superiors als 1,8 milions d’euros segons la World Inequality Database), aleshores el total de les fortunes en qüestió arriba als 2,5 bilions d’euros (prop del 120% del PIB), augmentant així els objectius fiscals.
Per sortir del conservadorisme imperant, també és urgent tornar a la història. Després de la Segona Guerra Mundial, quan el deute públic havia assolit nivells superiors als observats avui en dia, la majoria dels països van aplicar imposicions excepcionals als patrimonis més alts. Això és particularment el cas d’Alemanya, amb el sistema Lastenausgleich (o “repartiment de càrregues“, que va ser objecte d’un bon estudi històric de Michael Hugues) adoptat per la majoria demòcrata-cristiana el 1952. Dotat amb una taxa que arribava al 50% sobre els patrimonis financers i immobiliaris, pagables durant 30 anys, aquest sistema va aportar a l’Estat el 60% del PIB, en un moment en què els multimilionaris eren molt menys pròspers que els actuals.
Combinat amb la reforma monetària del 1948 i la cancel·lació del deute extern el 1953, aquest sistema va permetre a Alemanya desfer-se del seu deute públic sense recórrer a la inflació (que havia fet tant de mal al país als anys 1920) i recolzar-se en un objectiu de justícia social creïble.
És hora de tornar a les arrels del que va fer que la reconstrucció europea de la postguerra tingués tant d’èxit.
Le blog de Thomas Piketty, 16 de febrer de 2021
