Raimon Obiols: L’apunt del dia/396 (Trump com a rei taumaturg)

Trump com a rei taumaturg

A Donald Trump no li agradava un quadre amb la seva efígie que feia cinc anys que estava penjat a les parets del Capitoli de l’Estat de Colorado. «La seva autora deu haver perdut el talent amb l’edat», va escriure a les xarxes socials, amb la seva habitual delicadesa. El mes passat va aconseguir per fi que el retiressin.

Que l’actual president dels Estats Units dóna una gran importància a la seva iconografia ho corrobora el fet que el seu comitè d’acció política («Save America Leadership») donés 650.000 dòlars a la Institució Smithsonian de Washington, al febrer de 2022, per als futurs retrats del president i de Melania Trump. Era la primera vegada que aquesta prestigiosa institució rebia diners directament d’una organització política. Segons les regles de la institució, els expresidents poden escollir l’artista que els ha de retratar, a ells i a les seves consorts. En general, trien discrets pintors acadèmics, que avui en dia no són fàcils de trobar. Només els Obama trencaren la tradició, escollint un artista afro-americà de Nova York, Kehinde Wiley, i les seves obres han alegrat la galeria d’esmorteïts retrats presidencials de la Smithsonian.

Serà curiós veure quin artista rebrà l’encàrrec de l’actual estadant de la Casa Blanca i quins en seran els resultats. Una indicació podria venir del segon retrat presidencial oficial. En ell, una llum freda il·lumina en clarobscur el cap de Trump, lleugerament inclinat cap avall, amb el front frunzit, una cella aixecada inquisitivament, els llavis estrets, i un ull semitancat (el dret), amb una picada d’ullet no se sap si de complicitat, càlcul, o amenaça. El retrat està inspirat, indiscutiblement, en la fotografia que la policia de Geòrgia va fer de Trump, després de ser acusat d’intentar revocar el resultat electoral del 2020. És la imatge severa i amenaçadora d’un monarca que ha convertit la seva adversitat en triomf i venjança. La foto, de Daniel Torok, ha fet diana.

Una altra cosa ben diferent és el grotesc retrat papal de Trump. Quan vam veure la imatge en què apareixia disfressat amb sotana blanca, creu daurada i mitra papal (i beneint «urbi et orbe»), molts vam pensar que era fruit de la IA, i d’algun enemic acèrrim de Trump. Vam encertar en la primera cosa i ens vam equivocar de ple en la segona. Trump l’havia publicat a la seva xarxa social i el compte oficial de la Casa Blanca la va compartir a X.

La difusió de la imatge va provocar polseguera (era la seva intenció). Un dels primers a criticar-la va ser Matteo Renzi, polític voluble però àgil: «És una imatge que ofèn els creients, insulta les institucions i demostra que el líder de la dreta mundial es diverteix fent el pallasso». Timothy Dolan, el cardenal arquebisbe de Nova York, també va mostrar el seu malestar. Ho va fer en dues llengües, a la plaça de Sant Pere, a les portes del conclave: «It wasn’t good» («no ha estat bé»), i «brutta figura» («molt mala impressió»).

Trump, que en el seu moment va proclamar que era president per gràcia divina («Vaig ser salvat per Déu per tornar a fer gran els Estats Units»), havia dit uns dies abans que li agradaria ser Papa («Ningú ho faria millor que jo»). Tampoc això devia ser del gust del cardenal novaiorquès, tot i ser procliu a Trump.

Però la veritable intenció de Trump no és ser pontífex a Roma. El que vol és tenir un Papa que se’l sotmeti; que sigui submís i obedient. Tant ell com el seu vicepresident catòlic han estat titllats de «cesaropapistes», perquè volen, com a les pugnes europees del passat, que el Papa se sotmeti a l’Emperador, al «Cèsar» del moment. Serà interessant veure com el nou Papa Lleó XIV, de nacionalitats nord-americana i peruana, respon a aquesta pretensió.

Encara que també és possible que el veritable anhel de Donald Trump sigui ser admirat com un rei taumaturg. Vol que la gent cregui que té el poder de fer miracles, de la mateixa manera que les poblacions de l’edat mitjana creien en l’eficàcia del «toc real», la imposició de mans sobre els malalts que els monarques practicaven solemnement, en dies convinguts, quan centenars o milers de malalts acudien davant dels sobirans esperant la curació.

Aquelles cerimònies, en què el rei solemnitzava el seu pretès poder per curar miraculosament, van assolir una enorme popularitat a molts països europeus. Inclòs el nostre: «Quan Francesc I, presoner després de Pavia, va arribar a finals de juny de 1525 a terra espanyola, a Barcelona primer, després a València, va veure acudir-hi -segons va escriure alguns dies més tard el president de Selves al Parlament de París- “tants i en tant gran nombre malalts d’escròfules…, amb gran esperança de curació, que a França no sol veure’s tanta gentada reunida“», va escriure Marc Bloch, el gran historiador i resistent francès (afusellat pels nazis el juny de 1944) , en un llibre clàssic que porta per títol «Els Reis Taumaturgs. Estudi sobre el caràcter sobrenatural atribuït al poder real, particularment a França i Anglaterra».

Allò que interessava principalment a Bloch eren les raons de la formidable popularitat del fenomen del «toc real». Per quines causes aquelles accions suposadament miraculoses, ideades i implementades per les elits en el poder (el rei, la cort, els religiosos) van arribar a convèncer i involucrar tantíssima gent, tan profundament i durant tant de temps? Deia Bloch que, òbviament, la resposta no es trobava en fets miraculosos comprovables. Calia buscar-la en els patiments i les esperances de la gent, en les seves creences i mentalitats, en la seva predisposició a esperar miracles.

La clau de l’assumpte es trobava en la relació entre les teories i les pràctiques dels poders del moment i les certeses i cultures de la gent comuna. Aquesta relació constitueix també una clau que permet interpretar la força i la debilitat del trumpisme, i a la vegada les seves extravagàncies i la seva perillositat. Bloch, que va veure en la fe els reis taumatúrgics «el resultat d’un error col·lectiu», va afegir que es tractava d’un error «més inofensiu que la majoria dels que omplen la història de la humanitat». No es pot dir el mateix, per desgràcia, dels efectes de les ambicions taumatúrgiques de Trump.

ElDiario, 12 de maig de 2025