Raimon Obiols: L’apunt del dia/296 (icones 14: Jorge Semprún, centenari)
Jorge Semprún, centenari
10 de desembre de 2023
Els mitjans publiquen articles sobre Jorge Semprún i els cercadors d’internet permeten tenir-ne una ràpida visió panòptica. Els títols són il·lustratius: «Jorge Semprún: la memoria lliure del segle XX», «El segle de Jorge Semprún», «Aquel “rojo español” insuficientemente reconocido», «Un militante de la memoria», «La vida extraordinaria de Jorge Semprún», «El intelectual que se volvió contra el comunismo y abrazó la vieja Europa», «El ministro de Cultura nominado al Oscar que sobrevivió a los campos de exterminio»…
Jorge Semprún segueix essent per a mi, i em sembla que no sóc l’únic, un misteri. Javier Solana li va dir a una de les seves biògrafes, Soledad Fox Maura (1), que Semprún «tenía algo de secreto no revelado dentro de sí». Sobre la seva vida, Semprún va escriure molt, amb un permanent exercici de reconstrucció literària i estètica del seu personatge (o, més ben dit, dels seus personatges: el noi resistent, el jove deportat a Buchenwald, el dirigent clandestí a Madrid, el comunista discrepant i bandejat, l’escriptor i home de cine, el ministre de cultura, l’inveterat testimoni de les tragèdies europees del segle XX… «Protagonista de la novel·la apassionant de la seva vida», escrivien ahir Andrea Aguilar i Jordi Amat, «Semprún escapava de quedar encaixat en un personatge». Era polièdric i, en les seves millors facetes, és una icona de la millor Espanya i de la millor Europa del segle passat.
Sobre la seva persona, poc o mai va escriure. Els seus són autoretrats, com ell mateix deia, «d’un tall força victorià». Potser és millor. La separació entre personatge i persona és una cosa ben dubtosa, en el seu cas com en el de la majoria; i allò que compta, finalment, és allò que es fa.
Vaig parlar amb ell en diverses ocasions, però només de política. En aquest camp, i diria que en altres, era lúcid, assertiu i disruptiu, amb tendència a majusculitzar les seves opinions (un tret que he constatat en persones de biografia política similar). A Rabat li vaig sentir dir que la “frase més dialèctica del segle XX” era de Scott Fitzgerald: «Poder pensar al mateix temps coses antagòniques i contradictòries sense tornar-se boig (…) Pensar que les coses no tenen remei i tanmateix estar determinat a canviar-les».
Allò que reflexa millor la «intel·ligència dialèctica» de Jorge Semprún, sempre efervescent, són les transcripcions literals de les seves conferències, on la seva manera de pensar es mostra més directament que en la seva obra literària. És interessant el recull de tres conferències que donà a París, el març de 2002: «Morales de résistance : Husserl, Bloch, Orwell». Evocava, fa vint anys, unes similituds amb l’Europa dels anys trenta que s’han accentuat, i citava fragments d’una conferència de Husserl a la Viena de 1935, que ara ressonen actuals: «La crisi de l’existència europea només pot tenir dues sortides: o bé el declivi d’Europa, esdevinguda aliena al seu propi sentit racional de la vida, la caiguda en l’odi espiritual i la barbàrie, o bé la renaixença d’Europa a partit de l’esperit de la filosofia, gràcies a un heroisme de la raó que superi definitivament el naturalisme. El perill més gran d’Europa és la lassitud. Lluitem, com a bons europeus, contra aquest perill dels perills». A aquella crida, avui de nou necesària, Jorge Semprún no hi va mancar.
P.S. 1 – S’ha discutit molt, i seguirà discutint-se, sobre l’aparent contradicció entre el Semprún «guardià de la memòria» i l’escriptor que afirmava que «la literatura per si sola pot reinventar i regenerar la veritat». Sobre aquesta relació entre veritat històrica i literatura vaig escriure fa unes setmanes un apunt: «Una gota de verí en un vas d’aigua».
P. S. 2 – Amb motiu del centenari, Arte TV ha emès un documental, coproduït amb RTVE i dirigit per Albert Solé: Les mil vides de Jorge Semprún, que es pot veure aquí en obert.
_________________
(1) Soledad Fox Maura, Ida y vuelta. La vida de Jorge Semprún
.
