Raimon Obiols: L’apunt del dia/229 («Una gota de verí en un vas d’aigua»)

«Una gota de verí en un vas d’aigua»
17 de setembre de 2023

He llegit la trilogia sobre Mussolini d’Antonio Scurati («M. El fill del segle», «M. L’home de la providència», «M. Els últims dies d’Europa». Son tres novel·les ben escrites, ben documentades, impressionants. Scurati retrata amb talent un Duce plausible (“un animal de presa: flaira el temps que ve. L’ensuma. I allò que ensuma és una Itàlia esgotada, cansada de la ‘casta’ política, dels moderats, del sentit comú»…) acompanyat d’una llarga galeria de personatges, que comença amb D’Annunzio, Marinetti, Balbo, Bombacci, Turati, Matteotti, Margherita Sarfatti,  i segueix amb molts més. 

De novel·les que narren història, ara se’n publiquen moltes. I algunes tenen èxit, probablement més per raons del present que per un estricte interès pel passat. N’hi ha de qualitat molt desigual. Les millors segueixen una gloriosa tradició (Stendhal, Lev Tolstoi, Thomas Mann, Joseph Roth, Vassili Grossman, etc.).

Quan no tens imaginació (és le meu cas), aquestes narracions novel·lades  et poden introduir en el passat tant o millor que un llibre d’història. Si la novel·la és bona, et fa «sentir» una època i els seus protagonistes. Pots acceptar aleshores que les dades i els fets cedeixin a vegades el pas a la creació  literària, sempre que no hi hagi errors de bulto ni mentides intencionades. Amb l’obra escrita, subjecta a escrutini, passa menys que en el cinema, on és més tolerat fer passar bou per bèstia grossa i la fantasia interessada és freqüent. A La vita è bella, Roberto Benigni fa alliberar Auschwitz per soldats americans en comptes de russos (amb la qual cosa va aclarir el terreny de cara als tres Oscars que la pel·lícula obtingué el 1999). 

La història novel·lada, que no és exactament la novel·la històrica, té també un altre atractiu: sol suscitar discussió, cosa en principi positiva. Genera crítica, sobretot de gent que se sent moguda a posar els punts sobre les is. El primer volum de la trilogia de Scurati fou criticat durament per Galli della Loggia, editorialista del Corriere della Sera: «La llicència creativa no autoritza a trair la veritat de la història». Scurati es defensà: «Narrar és un art, no una ciència exacta».

Són discussions que tenen interès quan, més enllà dels errors o inexactituds en detalls o de dates, es va al fons de l’assumpte, a les interpretacions del passat. La novel·la d’Éric Vuillard, L’ordre del dia, originà una viva discussió de l’autor amb l’historiador Robert O. Paxton, sobre fins a quin punt els grans capitalistes alemanys havien donat suport a Hitler. En la novel·la es descriu la reunió que va tenir aquest, el 20 de febrer de 1933, amb 24 banquers i industrials, que decideixen fer us del talonari i sufragar-lo generosament. Paxton, bon coneixedor del règim de Vichy i del feixisme, va dir que, a part d’algunes excepcions notables, com el magnat de l’acer Fritz Thyssen, la gran burgesia alemanya no era nazi sinó que es dedicava a donar diners a tots els partits conservadors.  Reaccionava contra l’esquematisme que pinta el feixisme com un simple titella al servei del gran capital. 

És una  discussió sobre uns matisos importants (suport actiu, complicitat, feblesa, passivitat culpable?) que no oculta, però, la veritat de fons: la tràgica estupidesa que significà  el suport del gran capital alemany al nazisme. 

Però en la  crítica de Paxton hi havia  alguna cosa més. «Malauradament», va escriure,  «no podem dir si aquesta  part o l’altra del text és un invent de l’autor, si està basada en material d’arxiu de l’època o si està extreta de textos escrits posteriorment». En realitat, ha apuntat Enzo Traverso, «Paxton retreia a Vuillard no ser historiador, no acostar-se a la  matèria  de la seva història com a historiador i no donar-li la profunditat analítica que distingeix una bona obra històrica». 

En una conversa amb l’historiador Justo Serna, Javier Cercas deia que hi ha una «veritat literària», que és diferent i complementària de la «veritat històrica», però admetia que el tema és extraordinàriament escabrós. Una dosi d’invenció pot construir una novel·la; però, si pretén canviar el passat, pot ser «com una gota de verí en un vas d’aigua».  

P. S.- De les novel·les històriques publicades en els últims anys, una de les millors és “Apóstoles y asesinos” d’Antonio Soler, un llibre ón hi son vius,  retratats magníficament, el Noi del sucre, Layret, Macià, Companys i Pestaña.  Va obtenir un silenci obtús a Catalunya. 
_______________

Robert O. Paxton, The Reich in Medias Res.

Éric Vuillard, Novels as History.

Éric Vuillard, L’ordre del dia